La lluita dels nervis amb la lucidesa

Segurament molts lectors d’aquest diari han donat, o han rebut, aquest consell alguna vegada: «¡Relaxa’t, home!». I també «¡relaxa’t, dona!». Tenim uns nervis extraordinàriament poderosos i útils. Són unes fibres en forma de cordó que posen en contacte els nostres centres nerviosos. Centres que tenen la importantíssima funció de transmetre sensacions i impulsos. ¿Què faríem, quina massa passiva seríem sense rebre a través dels nervis una contínua estimulació?

    Els nervis són els nostres amics mobilitzadors, perquè sense ells seriem tan insensibles com una pedra. «Me’n vaig a estirar les cames», diem, després d’una estona una mica llarga de passivitat. Sembla que sigui una metàfora. Com ho és aquella expressió tan popular que fem servir quan algú no para de criticar-nos: «Afluixa, noi...» ¿Què ha d’afluixar?, penso. La tensió, l’excitació excessiva? Quan passa això acostumem a dir que «ha perdut els nervis». 

    Els nervis mai s’avorreixen, treballen constantment, gairebé sempre d’una manera discreta. Estan perfectament organitzats i es reparteixen els papers. No s’avorreixen mai, perquè mentre som vius el nostre cos i els nostres gestos els donen molta feina. Llàstima que no sabem sempre oferir als nervis el temps de relaxament que necessiten. 

Notícies relacionades

Sánchez, l’imprescindible

La cadira de Bad Bunny

No és la suposada serenitat que practiquen alguns representants de la política espanyola, perquè estan impulsats per una sèrie de decisions més passionals que sàvies. He suggerit, al començament d’aquest article, que relaxar-se no sembla, en principi, guanyar ni perdre. Només –i em sembla important– un mitjà que tenim per poder observar serenament una situació. Amb la necessària objectivitat. Penso que és útil tenir un hàbit relaxador abans d’anar a dormir. 

    El meu no és gens gloriós: intentar resoldre uns mots encreuats. Quan m’encallo, al llit.