Qüestió d'identitat

El Barça no serà mai el Madrid, capaç de sortir del nínxol al crit de Sergio Ramos. El Barça no ha sigut mai un equip heroic, més aviat al contrari, sempre més a prop de la melancolia i la resignació que de la fúria i la rebel·lia. Durant gairebé tota la vida, aquest abandonament farcit de victimisme el va condemnar a vagar sense títols, sense saber ben bé qui era ni qui volia ser, amb la identitat sociopolítica molt per sobre de la futbolística, simbolitzada en el més que un club, i que tot sovint el portava a justificar la seva existència amb el fet de derrotar el Madrid per més inabastable que fos a la Lliga.

En els millors temps, en els del Dream Team i en aquest nou segle en què ningú ha estat a la seva altura, el Barça ha continuat sense assemblar-se al Madrid. Però primer Cruyff i després els qui més fidels han sigut al camí que va marcar li han donat la identitat que no tenia. Cada un a la seva manera però sota un estil comú, amb el joc com a origen de tot. Com més bé ha jugat, més ha guanyat. Així ha sotmès el Madrid en tots aquests anys amb repassades inoblidables i que ofereixen un botí inqüestionable: sis Lligues de les últimes vuit per una de blanca.

L’heroica no va aconseguir mai la pilota quan anava de Busquets a Xavi, de Xavi a Iniesta, d’Iniesta a Messi ni tampoc fa un any quan va volar en el 0-4 del Bernabéu. I sense Messi. Però amb Iniesta, fil conductor al costat de Busquets d’aquell estil singular que l’ha fet diferent dels altres. Res no hauria sigut igual sense Messi, el millor de sempre, principi i fi, la peça que ho uneix tot i que ara dóna més sentit al trident que ningú. Sense el 10, el 9 i l’11 no serien el que són.  

D’una setmana a una altra, Piqué ha passat d’apel·lar a l’actitud a proclamar la necessitat de tornar a jugar com abans per ser «imparables», sense que això signifiqui girar els ulls gaire enrere. Aquest Barça és diferent del de Guardiola, no cal dir-ho, i no li ha anat gens malament. Al contrari.  Ha guanyat 8 de 10 títols. La qüestió és que aquest Barça comença a allunyar-se també del que era no fa tant i avui és doblement irreconeixible: en la comparació amb l’estil més ortodox i en la comparació amb si mateix, aquella versió reconvertida pel pes del trident.

Notícies relacionades

El temps en la política

Encallat a Waterloo

Amb ells la vida és molt més fàcil, però no n’hi ha prou per guanyar sempre. L’equip ha anat deixant de fer coses i quan el trident no xuta, la falta de joc passa del camp al marcador, sense el camuflatge que sovint dóna la rematada. També passa al Madrid, però aquí el debat futbolístic és menys dramàtic que al Camp Nou, on segons quins comentaris s’associen a clans nostàlgics. En territori blanc se celebra l’empat com una conquista i sis punts semblen ja mitja Lliga quan, amb el pitjor Barça, són poca cosa. Res no està perdut però hi ha moltes coses a canviar.

El Barça no serà mai com el Madrid, i així cadascú escull els seus herois. Ni un sol culer canviaria Messi per Cristiano, però més d’un merengue vestiria Leo de blanc. I per més que salti Sergio Ramos en l’últim minut, al Barça li ha anat millor encomanar-se a Iniesta.