"¿I els maratonians no són friquis també?"
Carles Garcia és informàtic i impulsor de l'Associació Cultural Retro Barcelona, que aglutina nostàlgics del videojoc 'vintage'
Gràcies a un oncle informàtic que treballava a Sony, a principis dels 80 Carles Garcia (Barcelona, 1976) va tenir al seu abast un dels primers microordinadors domèstics MSX per jugar. A ell, que es passava el dia desmuntant i muntant màquines a casa, poder interactuar amb aquella primitiva videoconsola amb teclat, connectada al televisor, li va semblar una cosa fantàstica. Avui és cap del departament d'informàtica d'un laboratori farmacèutic i organitzador de la fira RetroBarcelona, que es va celebrar del 6 al 9 d'octubre passat a Barcelona.
-¿Treballar i disfrutar és el mateix per a vostè?
-Ja que tenim la desgràcia de treballar, com a mínim fer-ho en una cosa que ens agrada. En el meu cas, la meva afició és la meva eina de treball, el modus vivendi. Tinc la sort d'anar cada dia a treballar motivat.
-¿El molesten apel·latius com friqui o espècie a part atribuïts a l'informàtic?
-Fa 30 anys que carreguem amb aquesta etiqueta perquè només nosaltres entenem en profunditat les màquines. Ens ha quedat l'etiqueta de rarets. És l'estereotip comú de l'informàtic, però ¿i els runners, els maratonians, no són friquis també?
-El que passa és que vostès, els informàtics, són verdaders rescatadors de problemes.
-Abans, tenir un metge a casa era un gran prestigi per a la família, i ara l'informàtic ha passat a ocupar aquest lloc. El metge també necessita l'informàtic.
-La informàtica mou els fils de l'economia mundial i abasta totes les matèries...
-El sector de la tecnologia informàtica factura molt més que l'editorial o el de les televisions.
-I en el camp dels videojocs hi treballen molts creatius, il·lustradors, guionistes, redactors... Però el videojoc ¿no ens allunya una mica de la vida real?
-Bé, deixes d'anar a bars o discoteques perquè prefereixes reunir-te a casa amb amics per compartir l'experiència del joc. O ho fas a distància amb gent de qualsevol part del món i, de passada, practiques idiomes. És una afició com una altra, i com totes l'has de viure amb mesura.
-Però els protagonistes d'un videojoc no tenen sentiments.
-Els hi dónes tu, perquè tu fas que desapareguin o que visquin certes experiències, hi ha causa/efecte en totes les teves accions. Tu ets el protagonista, fas el que vols. I el que facis tindrà les seves conseqüències.
-¿Com a la vida?
-Sí. A mi el videojoc m'ha ensenyat a resoldre problemes que em trobo a la feina i a la vida. A més, aprens a fer-ho ràpidament, et dóna agilitat mental, t'espavila i et desestressa.
-¿Què és RetroBarcelona?
-És una associació sense ànim de lucre d'uns 50 socis als quals ens agraden les màquines dels anys 80 sobretot, videoconsoles i màquines recreatives com les dels bars i salons de joc, com les pinball (les màquines del milió). Tenim un local a l'avinguda de Roma, a Barcelona, on ens trobem uns quants-una desena de 30 a 40 anys- una vegada a la setmana per jugar. Estem unes 4 o 5 hores jugant i xerrant.
-¿Quines màquines hi tenen, allà?
-Tenim 10 televisors de tub i 25 videoconsoles, entre elles la Magnavox Odyssey, la primera videoconsola de la història, del 1972, i un moble Arcade.
Notícies relacionades-¿Quina és la seva videoconsola favorita?
-La Super Nintendo. Va néixer al Japó el 1990 i va arribar aquí el 1992. És de la que en tinc més bons records, amb la que vaig disfrutar més i la que té millors jocs. La nostàlgia és molt potent, per això sents afecte i apreci per màquines que ens van acompanyar en la infància i l'adolescència.
