L'Espanya de Rajoy

Més de 300 dies sense Govern arriben a la seva fi amb Mariano Rajoy de nou a La Moncloa. Més de 300 dies en què els polítics espanyols, els nous i els vells, han donat a la ciutadania arguments de sobres per tirar la tovallola, donar-se de baixa del padró, que cantava Javier Krahe, renegar d’uns representants que en moltes ocasions són impresentables. Més de 300 dies de tancredisme i calç viva, més de 300 dies de línies vermelles i  tacticisme, més de 300 dies resumits en Antonio Hernando dient una cosa i la contrària amb el mateix to de qui sempre té raó. Més de 300 dies en què, diu Rajoy, l’economia va vent en popa malgrat l’absència de Govern. Més de 300 dies en què hem rebut desenes de cartes que dibuixen l’Espanya de Rajoy, la que ha creat ell després de quatre anys de Govern, més 300 dies en funcions, i la que continuarà governant a partir d’ara.

    Perdona’m, fill, no podré pagar-te la universitat, titulava la seva carta Alfonso López, d’Arenys de Mar, que escrivia: «Sí, fill meu, i com que no tinc valor per dir-t’ho, ho faig públic a través d’aquesta carta. Saps que em vaig quedar a l’atur amb 50 anys i que en vaig trigar quatre a trobar una altra feina. Em vaig sentir afortunat perquè em van oferir un sou de 1.500 euros. Gràcies a la flexibilitat laboral (jo prefereixo dir-ne flexibilitat moral), tan demanada pels empresaris, aquest sou ha passat després de tres anys a ser de 900 euros. Com bé saps, a final de mes hi arribo gràcies als teus avis, que ens alimenten i ens donen el poc que tenen. No sé com dir-te la ràbia i vergonya que sento». 

    «Després de treballar més de 40 anys, fa uns mesos vaig entrar en la famosa ajuda a més grans de 55 anys. (...) He tingut la mala sort que la meva filla ha trobat una feina de substitucions, no fixa, i la meva dona, en atur, ja ha cobrat sis mesos de la prestació de desocupació de l’INEM. Però com que amb aquests ingressos hem passat d’aquell límit tan alt que van establir, a mi m’han retirat l’ajuda, amb l’agreujant que a més a més, fa cinc mesos que tinc la baixa mèdica i no estic en disposició de treballar encara que hi hagués feina, que no n’hi ha», explicava Manuel Lorite, de Barcelona.

    «Sóc pensionista i he sabut que l’any que ve, igual que aquest any, la pensió pujarà només el 0,25%. En el meu cas, no arribarà a 2 euros. Si tot quedés bloquejat en el seu preu actual, i la pujada fos en tot del 0,25%, hi estaria d’acord. Però ja sabem com pujarà tot. A la residència on visc, aquest any ens van incrementar el 2,5%», escrivia Enriqueta de Irízar, de Barcelona.

    I Nagore Español, de Barcelona, deia: «Han passat dos anys des que vaig acabar la residència de Medicina. Encara conservo les ganes i la il·lusió dels que fa poc hem entrat a treballar en el sistema sanitari públic català (...) Però sincerament, per més que miri al meu voltant i malgrat el meu positivisme, costa molt aferrar-se a algun element que ens permeti seguir lluitant. Baixes no cobertes, visites forçades, centres oberts en plenes obres d’estiu, falta de material... Aquest és el nostre dia a dia, una realitat que no es percep ni des de l’usuari ni des dels responsables de gestió». 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

    Emilio Trevín, de Barcelona, explicava els seus problemes amb la vivenda a partir d’aquesta premissa: «Tinc 31 anys, sóc cambrer i el meu sou, com tothom es pot imaginar, és de mileurista, aquella paraula inventada en l’auge de la postmodernitat i que va associada en molts casos a ser pobre sense saber-ho creient que ets classe mitjana perquè els teus pares t’ajuden de tant en tant».

    I per acabar, Helena Arnó, de Barcelona: «Acaba el Batxillerat. Treu la millor nota a la Selectivitat. Estudia un grau a la universitat (però no qualsevol; un que t’asseguri un bon lloc de treball en el futur). Sigues el millor de la teva promoció. Buscquem algú amb experiència i aquí no te la podem donar. Treballa, però no et pagarem (no oblidis que ets un becari i ho seràs durant els tres pròxims anys de la teva vida). Primer sou (mínim). Treballa dur. Felicitats, has arribat a la teva meta. Perdonin, però, ¿on està la vida plena de felicitat i plenitud que em van prometre si feia tot el que em deien que havia de fer?».