La gran 'Laia', per fi

Com un bolet fantàstic va sorgir Laia el 1932, quan el seu autor tenia 18 anys. Si alguna cosa relligava la fins aleshores amarga existència d’Espriu, tocada per la desgràcia sobrevinguda, amb les seves incansables lectures dels clàssics grecs, és la impossibilitat de ser feliç. De ser mínimament feliç. En conseqüència, Laia és una tragèdia sense déus, presidida per la cega i obstinada brutalitat del destí, on tot i tothom procedeix del naufragi i al naufragi s’encamina.

Com si hagués inaugurat una maledicció, la primera versió cinematogràfica de Laia, dirigida per Vicent Lluch el 1970, amb Núria Espert de protagonista, va ser un fiasco de dalt a baix. L’operació Laia pretenia transportar els fabulosos èxits teatrals d’Espriu a la pantalla, i inaugurar així un cicle d’excel·lència.

En comptes d’això, va ser la primera baula del reguitzell de fracassos en què s’han convertit, al llarg dels últims decennis, les adaptacions cinematogràfiques de la literatura catalana. Sempre les millors intencions i uns resultats que en els casos menys desafortunats no passen de mediocres (¿per quan, ni que sigui a fi d’aprendre dels errors, un cicle complet a la Filmo?).

Gosadia sense límits

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

Doncs bé, un atzar no tan atziac ha volgut convertir la nova adaptació de Laia, a càrrec del jove sinerenc Lluís Danés, en el fonament del que podria i hauria de ser una onada d’èxits que ens endolcís el mal gust reiterat de boca. Gosadia estilística sense límits, com la del jove Espriu, abismes insondables dels ninots humans, sordidesa acolorida i èxit de públic en prime time.

 Danés demostra per primera vegada, després d’una altra encesa espera, que la narrativa catalana dóna per a molta producció audiovisual de molt alta qualitat. Només cal felicitar TV-3 i encoratjar-la a relacionar-se amb la cultura de manera promíscua i creativa. (I si pot ser, que pot ser, amb menys insuficiència de recursos).