1
Es llegeix en minuts
La sincro

JOAN CORTADELLAS

Els Jocs Olímpics queden una mica lluny i el degoteig continu de notícies ens els fa veure encara amb més distància, però com que a l'agost he fet vacances d'actualitat recupero alguns detalls de la competició que van més enllà de marques i resultats. M'agraden tots els esports i sóc capaç (com quedaria demostrat si m'hagués gravat una càmera, al sofà de casa) d'empassar-me les competicions més ridícules, com per exemple el bàdminton, aquest joc victorià que aquí sempre ha estat vist com una distracció de platja. Té una cosa a favor, el bàdminton: guanya qui fa més punts. A diferència de la doma clàssica, de la gimnàstica rítmica i de la natació sincronitzada, on l'espectador es posa en mans d'uns jutges que valoren una actuació

Notícies relacionades

-amb tot el que el mot té d'espectacle- més que no pas una confron­tació entre rivals. És a dir, que no els suporto. I encara menys quan vaig saber que part de la puntuació de les nedadores es deu a l'habilitat que tenen a l'hora de maquillar-se o de triar el banyador.

Per justificar el fracàs a Rio, Gemma Mengual va dir que «ara no tenim el pes que teníem abans en la sincro». I Ona Carbonell va denunciar que "rere les valoracions hi ha política". Amb l'afany de defensar-se, van esquitxar el seu propi palmarès. ¿Resulta, doncs, que les antigues medalles eren conseqüència d'una política i d'un pes estructural que les beneficiava més que no pas de la seva excel·lència esportiva?