Importar pobresa massiva

L’ego va tenir altres humiliacions, les que patien els altres, les que patien les famílies que vivíem al barranc, les humiliacions que van anar venint a mesura que sabíem que hi havia pobres i hi havia rics, i entre els rics, per exemple, hi havia l’alcalde del meu poble.

Aquest home, un alferes provisional, em va donar una lliçó per al futur, quan vaig començar a saber què continuaria sent la vida. Jo tenia 11 anys i acudia a l’ajuntament per demanar ajuda i continuar al batxillerat. No vaig poder parlar amb l’alcalde. El vaig veure entrar al despatx, vestit amb el vestit del seu rang militar. Va dir a l’uixer, que em coneixia, i coneixia el meu barri, la vida que portàvem i, per tant, la naturalesa dels nostres mals. L’alcalde li va demanar què hi feia jo, allà, què esperava.

L’uixer va explicar al seu superior la pura veritat: el noi era allà provant de demanar una beca per continuar estudiant. Vaig sentir aquella explicació i també vaig sentir nítidament el que l’alferes que era alcalde va veure, perquè jo mateix sabés quin seria el meu destí immediat. Va dir aquell home: "Digui a aquest noi que l’alcalde no rep pòtols".

Impossible oblidar-ho, però saludable explicar-ho perquè al llarg de la vida, després d’haver fet el batxillerat i de passar per altres zones escolars, vaig tenir ocasió d’adonar-me que una de les normes que llavors complien els rics (o els qui semblaven rics) era la d’humiliar, posar al seu lloc, els qui no ens adonéssim de quin era el nostre lloc al món.

En l’últim curs de batxillerat vaig tenir la beca que l’alcalde no em va donar, i vaig arribar a la sort que el Cabildo de Tenerife m’obrís després la porta dels becaris, amb què vaig accedir a la Universitat de La Laguna. Els anys em van portar després per molts avatars inoblidables, entre els quals hi va haver de tot, però no he oblidat mai aquests esdeveniments que en el seu temps distingien els qui es burlaven del pobre.

Ara podrien ser uns altres temps, i ho són, la veritat, tot i que de sobte ha entrat per la porta de la desgràcia la destrucció del respecte per qui busca l’aliment o l’escola o la roba o tot allò que fa digna l’espera o la justícia. En aquest moment hi ha a Espanya, per exemple, i és exemple dur i cruel i despietat, una tendència terrible a destruir les esperances dels qui no tenen cap altre remei que venir dels seus països pobres a buscar entre nosaltres el futur que mereixin.

Aquests dies que el Papa ha vingut a veure’ns (a Madrid, a Barcelona, a les Canàries) s’ha desencadenat una insòlita oportunitat: la de sentir des de la pau episcopal la naturalesa mateixa de l’esperança. Els pobres, els qui venen a Espanya de llocs remots o més pobres, tenen l’oportunitat de sentir un home bo (ho és, ho sembla) que des del seu lloc al món pot alleujar els qui requereixen un millor futur.

Així ha de ser, i així hem viscut els qui vam ser els pobres d’aquella era horrible que va ser la maldat de la dictadura. Així viuen els qui ara venen a Espanya, entre altres llocs, per ser alguna vegada ciutadans redimits del temps en què la seva esperança era viatjar a mons com aquest.

Notícies relacionades

Senyals d’alarma

‘The Three Body Problem’

I, com són les coses, a Madrid, on viu la riquesa més gran d’aquest país, almenys la més exhibida, la presidenta de la regió, Isabel Díaz Ayuso, ha dit a qui la vulgui escoltar aquesta despietada resposta a la seva esperança. "És com importar pobresa massiva".

Pobresa massiva. Aquest és el col·loqui amb què aquesta dona rep el Papa. Ho vaig sentir dir fa molts anys. Sonava igual que el que Ayuso diu ara i allò que va dir l’alcalde: "L’alcalde no rep pòtols".