És clar: 2 de cada 3 espanyols hem tornat a votar contra Mariano Rajoy i el PP

Ho vam fer el 20-D i ho hem repetit el 26-J. Som els autèntics guanyadors de les dues eleccions. I les forces polítiques que ens representen s’han de concentrar a buscar la fórmula per dur a bon terme el mandat públic rebut. La democràcia espanyola és parlamentària. I no és una competició esportiva on només calgui tenir un vot més que el següent més votat per guanyar-se el dret a formar govern.

No discuteixo que, com a màxim exponent de la força política més votada, Mariano Rajoy miri ara de trobar els suports o forjar les aliances necessàries per formar govern, cosa que ha estat incapaç de fer durant els seus 56 mesos d’exercici autoritari del poder. Però té l’obligació moral d’intentar-ho en primer lloc. Com ja la tenia al gener. Un cop plantejada la seva proposta, si no reuneix els suports necessaris com sembla que succeirà, ha de cedir la iniciativa a un altres. Per començar, a Pedro Sánchez, el líder de la segona força política més votada, que comparteix amb la resta de partits i coalicions presents al Congrés acabat d’escollir una clara oposició a les formes i els continguts de la política lapidària practicada per Mariano Rajoy i els seus coreligionaris.

La fórmula perquè aquesta iniciativa de Pedro Sánchez sí que funcioni aquest cop em sembla senzilla. Un govern reformista moderat encapçalat per ell mateix. Amb alguns objectius clars a mig termini: reactivar l’economia a partir d’una reforma raonable del PGE 2016 i amb uns pressupostos del 2017 orientats en la mateixa línia. Derogació de les lleis més estúpides implantades unilateralment pel PP. Entre d’altres la llei mordassa, la llei d’educació, la reforma laboral... Per acabar, el més important: obrir el procés de reforma constitucional que ha de permetre posar al dia les nostres institucions i que aquestes guanyin en credibilitat. Una reforma constitucional que s’orienti en sentit federal, per assolir un millor encaix territorial, solucionant el finançament pendent de les comunitats autònomes de forma equitativa. Una reforma que permeti garantir els drets socials que es veuen repetidament vulnerats, com els d’educació, sanitat i vivenda, entre altres. Una reforma constitucional que aprofundeixi en la solidesa de la nostra democràcia amb els ajustos necessaris en matèria de rendició de comptes, separació de poders i representativitat. Això darrer vol dir reformar les bases del nostre sistema electoral.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per investir aquest govern no es necessita un pacte. En calen diversos. Pactes bilaterals entre el PSOE i tots i cadascun dels partits i coalicions que li han de donar suport: Units Podem i les seves confluències, Ciutadans, PNB... Aquests pactes òbviament no poden ser contradictoris entre sí. N’hi ha prou que recullin, sobre els eixos abans descrits, els matisos que cada força política concurrent necessiti per satisfer el compromís amb el seu electorat. Si no en totes les facetes dels seus programes, com a mínim en aquelles que permetin assolir l’objectiu principal: que els autèntics guanyadors d’aquestes eleccions tinguem el govern que ens mereixem i que hem votat. Un govern que no ens menteixi. Un govern format per persones íntegres i competents. Un govern que condueixi Espanya a un terreny de prosperitat per a tothom, diàleg i construcció d’un espai compartit.

És a dir, un lloc oposat al que ens han deixat Mariano Rajoy i els dirigents del seu partit.