Una profunda enyorança de Galícia

Trobo a El PERIÓDICO una pàgina dedicada a la Corunya i Galícia. Amb una fotografia que m'és familiar. Una platja per la qual vaig passar quan encara uns homes es dedicaven a netejar-la de l'invasor chapapote. I al fons, un far. La Costa da Morte. Un paisatge extraordinari, amb platges extenses i acollidores i el contrast amb uns penya-segats altius, abruptes. Era com sentir-se en un món fora del món. La vastedat i el silenci.

Galícia és un país que sempre m'ha seduït. És l'únic territori de la Península pel qual he fet dos viatges a peu. El primer, per l'interior, pels pobles que s'articulen en parròquies i les esqueles enganxades als troncs dels arbres. I les pastores que porten al prat les vaques de la casa. La segona exploració em va acostar a la Galícia de perfils dramàtics, la del mar com a plataforma de l'emigració. La dels naufragis. La de Fisterra: la fi del món.

M'agrada molt l'articulació melòdica de les frases gallegues. Però seria massa fàcil relacionar-la amb les onades que avancen cap a les roques amb la força d'una expressió vital i es retiren d'una manera silenciosa i mansa per retornar i refondre's en la mare-mar. Vaig dormir a poques passes del far i del cap de Fisterra, i per una escletxa veia passar, una vegada i una altra, el feix regular de llum que feia voltar el far.

Notícies relacionades

Atacar sense acusar abans

¿Aznar no era un home d’Estat?

La saudade, l'enyorança, puc dir que no és una exclusiva gallega. Jo també he enyorat sovint, i ara mateix, aquell racó de món. Em vaig enamorar de Galícia no només pels paisatges, sinó també per la manera gallega d'explicar algunes coses. Com els límits d'una propietat. «Al norte linda con Rosiña, al sur con Pepe el Herrero... Al oeste linda con América». I ho aclareix entre parèntesi: «Con el mar en medio». Humor i ironia no pas programada, sinó profundament arrelada al caràcter. I la natural tendresa dels diminutius.

Potser els polítics haurien de resar aquesta oració: «Santo Cristo de Fisterra / santo da barba dourada, axúdanos a pasar / a oscura noite...».