Petit observatori
S'ha de parlar a Déu en castellà
Sempre s'ha cregut que les llengües són senyal d'identitat. Per això, en temps de Franco, en temps de castellanització per decret, es va negar d'entrada l'ús del català en públic. Fins i tot els noms de persona van ser legalment i periodísticament traduïts. Durant anys jo vaig ser un escriptor que signava els seus textos com a «José María Espinás» quan col·laborava a Destino.
Tot i la pressió castellanitzadora del poder polític, em sembla que els poetes -almenys alguns- s'escapaven de la imposició idiomàtica. Els poetes eren quatre gats inofensius, llegits per poca gent, amb un pes insignificant en el mercat de la cultura. El poder va pensar així fins que van aparèixer els versos de Salvador Espriu i altres escriptors que començaven a comptar en un mercat literari, modest però fidel.
«La lengua es compañera del Imperio», es va proclamar, si no recordo malament. Sí senyor. I si ara l'autor d'aquesta sentència veiés com les figures més representatives de la política espanyola han hagut d'aprendre l'anglès... S'han dit moltes bestieses sobre les llengües, però potser no n'hi ha hagut cap tan espectacular com aquesta proclamació de l'emperador Carles V: «S'ha de parlar a Déu en castellà, als homes en francès, a les dones en italià... i als cavalls en alemany».
Sí senyor, podem riure.
El castellà és una magnífica llengua, que es va estendre per Amèrica a partir de la conquesta. Però molts espanyols s'estranyaven, quan jo caminava per Espanya, que un escriptor com jo, de suposada cultura, parlés en català amb els meus companys de viatge.
Notícies relacionadesAcabaré amb una anècdota divertida. Al poeta navarrès Irigoyen li van donar un premi a Madrid. Ho va agrair parlant una llengua que ningú va entendre. Algú va deduir que Irigoyen havia parlat en euskera pel «so bàrbar de la llengua basca». El poeta es va divertir explicant-ho: l'idioma bàrbar, rudimentari, negat al progrés cultural en què havia parlat... era ¡el grec!
El magnífic grec clàssic.
