El llac català ja és radical

Més sobiranisme. Més esquerres. Més canvi. Vet aquí els tres corrents de fons de la societat catalana. Tres corrents rumb a un país que disposi d'instruments per millorar i equilibrar-se. Als dos eixos tradicionals d'aquell llac en altre temps tan plàcid (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme), cal afegir-hi el del canvi. Tots tres són imprescindibles per traçar qualsevol mapa amb possibilitats d'encert. Els tres corrents no acaben de confluir, però estan lluny d'enfrontar-se. Cada un dels tres, per separat, és majoritari. Si hi agreguem els ciutadans de tots els corrents, observarem que més d'un 80% de la societat participa d'aquests moviments tectònics i que vota en conseqüència. Si n'excloem els moderats, el percentatge encara supera el 50%.

Atenció, doncs, a la dada, insospitada, inèdita, encara no assimilada per les elits: més de la meitat dels catalans són radicals i voten opcions radicals, sigui en el camp sobiranista, en el de l'esquerra o en tots dos. Si algú pensa que bona part d'aquest radicalisme és impostat que posi el percentatge d'impostació al compte de l'immobilisme hispànic i el retrocés social. Si algú pensa que la dada és insignificant, i que el vell ordre es tornarà a imposar com la calma després del temporal, que repassi els resultats de les eleccions. La tensió és persistent i palpable. Si topa amb el dic de sempre, creixerà.

Repassem les grans xifres de les eleccions generals des del 2008 fins a aquest present on tot està en procés. PSC, de 25 a 8 escons. CiU, en ple Dragon Khan, de 10 a 16 i el 20-D, 8. ERC, de 3 a 9. IC, 1 diputat el 2008 però els 'comuns', victòria amb 12 a les últimes. La dreta espanyolista, amb la sigla del PP o dividida entre PP i C's, quasi immòbil al voltant de 10.

Dels 47 diputats, 29 són d'esquerres (Comú, ERC, PSC) contra 18 de dretes o centredreta (CDC, C's, PP). El sobiranisme compta també amb 29 diputats (Comú, ERC, CDC) contra 18 a favor de l'statu quo (PSC, C's, PP). Els partidaris de canviar les coses pugen a 42 (Comú, ERC, CDC, PSC i C's) contra 5 del PP. A favor de canvis radicals: 29 (Comú, ERC i CDC) contra els 18 constitucionalistes de PSC, C's i PP. Cada corrent per separat disposa de 29 diputats. No són blocs polítics perquè a l'interior no sumen. Però existeixen i són determinants.

Qui vulgui preveure tendències de futur, que puntuï del zero al deu els diferents partits en cadascun dels tres eixos. La mitjana per on transita la centralitat ronda els 20 o 21 sobre 30 i assenyala una centralitat radical. Com més lluny de la mitjana, pitjor. La CUP suma 30 (10 d'esquerres, 10 de sobiranisme i 10 de canvi). El PP 3 o 4 en l'eix dreta-esquerra, i zero en els altres. Tots dos a la cua. El PSC es mou sobre els 10 punts (6 justet a l'esquerra, 1 o 2 en sobiranisme i 2 o 3 en el de canvi). C's, més ben posicionat, 5 per centrista i 6 o 7 per favorable a canvis, aprofita el contracorrent que s'oposa al sobiranisme. CDC no passa dels 15 o 16 punts (4 per dretà, 8 com a sobiranista i només 3 o 4 com a motor de canvi). Els que més s'acosten a l'espai d'intersecció de la nova centralitat radical són, per si cal especificar-ho, ERC i En Comú. Per això van amunt.

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

En nom de l'independentisme, CDC havia virat cap a l'esquerra. Ara se'n penedeix. Malgrat la davallada, es troba al mig de quasi tot, ja que pot modular el ritme del sobiranisme i encara és imprescindible per afermar canvis. Un retorn parcial a l'ordre, és a dir cap a la dreta, l'allunyarà encara més de la nova centralitat. En aquest sentit, la batalla, simbòlica però crucial, contra la pretensió d'alleugerir l'IRPF dels de baix i augmentar el de l'àtic és un error monumental que els convergents pagaran a les urnes. Ara ja només poden perdre vots en una sola direcció, cap a l'esquerra independentista, i són massa radicals per recuperar-ne del centre.

La dretanització de CDC afebleix el corrent sobiranista i el del canvi. L'antisobiranisme del PSC afebleix l'esquerra. CDC i PSC impedeixen que els tres corrents sumin i generin una embranzida imparable. El que caldrà veure és si les dues forces que es perfilen com a hegemòniques, Comuns i ERC, acabaran confluint i, sobretot, fins a quin punt la possible confluència convertirà una suma ara per ara insuficient en multiplicació majoritària (a la qual s'afegiria la CUP). Aquesta és la incògnita més gran de Catalunya. Com més incrementin Comú i ERC el 26-J, més a prop estarem d'una majoria que pot ser aclaparadora, imparable des de fora, però sotmesa a contradiccions i batalles internes que la poden portar a repetir el naufragi de l'actual.