Pairolí

Quan ja sabia que la seva malaltia era terminal i que els dies que ell havia descrit arribaven a una fi ineluctable, Miquel Pairolí -tal com expliquen els seus amics- va dir que era «massa aviat». No era una queixa que amagava el desig d'anar més enllà dels 55 i arribar, no ho sé, fins als 80. No era una queixa amb el desig d'assolir la categoria de l'escriptor provecte, que ho passa tot pel sedàs de la llarga experiència. Pairolí, per antecedents familiars, intuïa que no viuria gaire temps, però almenys anhelava 10 o 12 anys més, per mirar de completar la seva obra, per escriure amb dedicació constant i una mirada única. Aviat en farà cinc que va morir i, en el seu últim text, que va ser llegit en el funeral, donava les gràcies a tot allò que l'havia aferrat a la vida, des d'un poema de Kavafis fins a un concert de Beethoven, des dels viatges fins als camins rurals. «Beveu el vi», deia, «gaudiu de la mel, que la vida és breu i passa, i tot és ara i res».

Aquest fragment final està inclòs en l'edició dels seus tres dietaris (Paisatge en flames, L'enigma i Octubre) que acaba de publicar la Biblioteca Fundació Valvi. És una petita joia que no ha triomfat per Sant Jordi però que serà, segur, a la història de la literatura catalana. Tant per la seva aportació periodística com per la profunditat i l'agilitat de la seva narrativa, per l'elegància, el registre savi i mesurat i la serenor de la seva memorialística.