El 'moment hooligan'

Una vegada perduda l'alegria de l'adveniment irremeiable de la independència per art de màgia, la tristesa s'ha apoderat del conglomerat de JxSí. La falta d'un lideratge indiscutible i d'un nou pla viable ha deixat la iniciativa als sectors radicals. La CUP imposa la renovació periòdica del jurament de desobediència per part del Parlament amb el seu discurs del rodolí simple (sense desobediència no hi ha independència) i la seva estètica abertzale al Fossar; apareixen llistes de mals catalans i els lingüistes més purs declaren la guerra al bilingüisme, recuperant així el concepte pujolista de la nació sustentada en l'ús de la llengua: parlar català per ser català.

Puigdemont no ha aconseguit ser reconegut encara com el líder del moviment, ni tan sols del seu partit; ERC ha ocupat el Govern en detriment de l'aparell i ja ni surt a contradir les declaracions de moderació emeses per CDC, i l'ANC s'ha convertit en el camp de batalla per dirimir qui mana en l'univers independentista. Tan gran és la magnitud del dubte que tenalla els integrants de JxSí sobre què s'ha de fer quan es perd la confiança en una desconnexió de vellut, que fins i tot els seus indisciplinats socis parlamentaris es veuen capaços d'aconseguir l'Assemblea, encara que hauran de comptar amb la col·laboració dels militants republicans de l'entitat. Les circumstàncies creades pel 27-S i la dificultat de gestionar-les per part del Govern de JxSí han afavorit la presa de l'escenari per part dels hooligans per exhibir la cara menys amable de la revolució dels somriures. Els romans tenien una dita per a cada situació per estalviar-se pesades descripcions. Post festum, pestum ens deia dilluns Don Rogelio, el professor de llatí, per recriminar-nos la ressaca dominical. Més tard vam saber que sempre ens va pispar la segona part de la frase: post coitum, tedium. Així eren els Maristes.