Calma

Encara que ens vulguin fer creure que la postveritat és una moda actual, tot indica que ens l’han estat servint en safata de plata des de fa massa temps. Tant, que avui els mecanismes de canvi i transformació social semblen obturats per uns intermediaris que s’assemblen molt al colesterol més nociu. Un colesterol que a més ha agafat el megàfon i ens exhorta a l’acció o a la reacció (que per al cas és el mateix, ja que el que marca segueix sent el megàfon), sense que nosaltres prenguem consciència que aquells paios només miren pels seus interessos més curtterministes. Consumiu. Voteu. Feu-vos un pla de pensions privat. Manifesteu-vos. Feu-vos voluntaris de la nostra causa. Contracteu una assegurança de salut. Ajudem els bancs. Salvem autopistes. Sortim al carrer. Comprem cassoles. A la postveritat la segueix la postconfiança. I llavors l’acte més revolucionari que existirà, el més transformador, serà aturar-se. Sí, aturar-se. Sense més ni més. Qüestionar qualsevol consigna. Qualsevol compra. Qualsevol invitació a qualsevol cosa.

    Avui, ja no sabem què valen les coses. Wallapop, les rebaixes desiguals d’un mateix producte i altres mercats de segona mà, ens demostren que les coses només valen el que alguns volen pagar-ne. Avui ja no sabem el que qualsevol polític, sigui del color que sigui, farà amb el nostre vot. Uns ens van ficar en guerres, d’altres van salvar bancs, d’altres abracen il·legalitats, d’altres intenten salvar el seu coll de la justícia mentre siguin aforats… Avui, ningú encerta a donar una solució perquè hi hagi certa justícia i igualtat d’oportunitats i la societat sigui amigable. 

Posar pegats a les pensions

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El nostre dèficit i deute segueix sent elevat. El món necessita menys llocs de treball i els que en tenen paguen una sobrecàrrega impositiva asfixiant per poder posar pegats a un sistema de pensions que fa anys els nostres suposats representants van deixar fer fallida, per no haver d’assumir decisions impopulars. Quan s’acosta una catàstrofe sense solució aparent, correm aterrits cap a qualsevol lloc, pendents del que ens digui qualsevol que parli des d’un megàfon.

    Potser, ha arribat el moment d’aturar-se. I mirar críticament els que amb el nostre vot comanden el megàfon. Potser en ells neix o va néixer el problema. Potser la seva intermediació és avui cada vegada menys valenta, justa, generosa o eficaç. I ja toca que davant dels seus cants, crits i exhortacions, nosaltres ens quedem quiets. Individualment. Deixant ara mateix de ser ramat. Ja que perquè un pastor et guiï, primer ha de demostrar saber el que fa. I avui veiem que la majoria dels que ens animen a anar en alguna direcció s’estan descobrint a si mateixos, més llops que no pas pastors. Amb perdó, per als llops.