La sang també demana agraïment

Fa pocs dies, en aquesta mateixa columna, vaig parlar de la pell. Me l'havia travessat una fina agulla per poder fer-me una anàlisi de sang. Com que feia un elogi d'aquesta coberta que tenen els nostres cossos, he rebut una nota de protesta de la sang, gens exaltada -ja se sap que a vegades la sang es posa a bullir, com diu una frase feta-. Només em demana que reconegui públicament el seu valor. Sí, senyora sang, vostè fa molta feina a favor nostre, i a més la fa sense deixar-se veure, sense cap voluntat de protagonisme.

Només recordaré alguns dels seus serveis: és indispensable per a la nostra funció respiratòria, per conservar la vida dels nostres teixits, per regular la temperatura i les nostres hormones. Un expert -jo no en sóc- allargaria la llista de beneficis que ens proporciona.

Però la sang té, a més, una llarga llista de valors simbòlics. Diem d'algú que és una persona de sang freda o de sang calenta. Hi ha qui ha suat sang per aconseguir el que volia. ¿Era en Serrat qui cantava «em sento bullir la sang»?

També és cert que diem d'algú que és un «mala sang» i d'un que s'exalta o fa un disbarat, que li ha pujat la sang al cap. Els humans som sovint uns exagerats i se'ns escalfa la sang.

Quan jo feia el servei militar al Montseny, dos companys i jo ens vam escapar de la disciplina per anar el diumenge a l'església de campanya per cantar sanguinisque pretiosi... Un tinent em buscava amenaçadorament preguntant on era el sanguinisque. No em va trobar, gràcies a la sang freda que vaig tenir posant-me una arma molt feixuga a l'espatlla.

Notícies relacionades

Els fills de Sánchez

Sánchez no aixeca el cap

La sang i la pell, les dues nostres germanes de vida. Potser la pell és més amable, més sensual, més bonica. Però la sang és generosa: quan la pell està ferida, la sang hi corre per intentar agrumollar-se i tapar el forat.

Potser no ho sabeu, però totes dues sou les generoses germanes del cos.