Cantant sobre la pluja

Shakespeareha va profetitzar a El somni d'una nit d'estiu el canvi climàtic -¡a principis del segle XVII!- assegurant que provenia de les discòrdies entre Oberó i Titània, reis del bosc. Uns segles més tard, el 1965, el cantautor Raimon, home del seu temps però també del temps, ens explicava a la seva Cançó del que es queda: «Plou. Cinc dies que plou, cinc dies que vivim sense sou, i plou, i no es pot treballar...». Mala notícia per als artesans del totxo, però excel·lent per a la pertinaç sequera que Franco va intentar pal·liar amb els seus pantans. Sí, en la nostra infància plovia molt, com plovia mig segle abans als vidres de l'escola del poema de Machado, i encara abans, a l'Arca de Noè. I sortien els cargols a passejar fins que l'arc de sant Martí els tornava a la seva caseta. Va ser el mateix Raimon qui, el 1983, va reprendre el tema per advertir-nos de l'escassa alfabetització de xàfecs, ruixats i pluges locals: «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe».

Probablement, el millor que ha passat en els últims cent dies catalans són les quatre gotes que van caure aquests últims dies a Barcelona, batent l'aridesa el seu anterior rècord de 1928 i triplicant els 29 dies de Luis Enrique sense perdre. Si fem comptes, veurem que l'inici de l'agostejament català coincideix màgicament amb la constitució del seu Parlament després de les últimes eleccions.

I ara és Albert Pla qui pren la paraula: «Hi ha sequia, hi ha sequia a la comarca. Un tràgic racionament d'aigua / els porcs moren a les granges, / els iaios se'ns deshidraten. I ara haurem de resignar-nos a sofrir la cara bruta de l'amor».

La discòrdia

Notícies relacionades

El septenni de Sánchez

Els pilars de l’esquerra

Podríem dir, parafrasejant Shakespeare, que, en el nostre cas, és la discòrdia, la cara bruta de l'amor entre els pobles, la causa dels actuals estralls mediambientals. I Raimon ho vindria a confirmar. A Catalunya, el nostre país, la pluja no sap ploure, però al del costat, sí, i de valent.

I això em porta a pensar que la famosa desconnexió va terriblement de debò. El primer símptoma va ser desconnectar-nos de la lògica matemàtica anunciant urbi et orbi que en la nova Catalunya un 48% és més de la meitat, i molt em temo que l'actual falta de pluja va pel mateix camí, al voler incloure entre les noves estructures d'Estat un microclima propi. Però també podria ser que Madrid, en lloc d'anul·lar l'autonomia o enviar-nos els tancs, hagi decidit aniquilar-nos amb plagues bíbliques encarregades als déus de la pluja pels prestigiosos fetillers Rouco i Cañizares. I, el súmmum dels mals líquids, volen fotre'ns el Delta. Ataquen per terra, mar i aire. Són molt dolents.