¿Per qui toquen les campanes?

«Mai preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu». Així s'expressa el vers del segle XVII que va inspirar a Hemingway el títol de la seva famosa novel·la. Però la poesia de John Donne també es pregunta «¿qui pot desoir aquella campana que fa una música que el trasllada fora d'aquest món?». Quatre segles després, a Girona han trobat la resposta: és el foraster que després de fer el turista, visitant la catedral i admirant el seu campanar, el molesta el toc de les hores per estar allotjat en un hostal històric. La decisió de l'ajuntament de Girona, la sentència del TSJC sobre el cas de l'església de Sant Mori i les 15 advertències del Síndic a 15 ajuntaments corresponents, inclòs el de Barcelona, perquè les campanes deixin de sonar a la nit per no torbar el son dels ciutadans, encara que no siguin turistes, és reflex de la debilitat de l'Església catòlica. Des de la nit dels temps, els 30 tocs diferents de les campanes i els seus avisos horaris van marcar el ritme de vida dels veïns, feligresos o no, sense la més mínima expressió de molèstia. Potser era per submissió al poder eclesiàstic o simple acceptació d'una tradició sonora que ja forma part del patrimoni, com va dir el conseller Santi Vila.

Un país que endarrereix obres com el canal Segarra-Garriges per salvar petits santuaris d'aus hauria de fer cas del conseller i mantenir la veu dels campanars; atenuant la freqüència a la nit, saltant-se el toc dels quarts, per exemple, però evitant el seu silenciament per interessos comercials o dèries antireligioses. És difícil imaginar un hoteler del Caire atenent la queixa d'un turista per la crida nocturna a l'oració del muetzí en més de 4.000 minarets. Per als cairotes creients és un avís, per als visitants una llegenda.