Les moltes morts de Mozart

La immortalitat de Mozart es mesura en la vigència de la seva música i en les agonies que se li atribueixen. La modernitat el ressuscita per imaginar-li morts. El seu biògraf Wolfgang Hildesheimer assenyala que això prové d’un fet essencial: el geni sabia que el final estava a prop.

Mozart va morir després de compondre el Rèquiem encarregat per un missatger vestit de negre que va visitar el compositor en tres ocasions sense revelar qui pagaria l’encàrrec. D’acord amb la llegenda, el compositor va entendre, ja malalt, que escrivia el seu propi rèquiem. Poc després es van suïcidar dos amics de la seva lògia maçònica. Això va despertar hipòtesis sobre un pacte secret o una conspiració. Una altra teoria va associar el seu destí amb el compositor Antonio Salieri.

Hildesheimer comenta que les frases atribuïdes als moribunds són exagerades i que, en el cas de Goethe, l’exclamació «¡Més llum!» potser es referia al desig que obrissin la finestra. La posteritat es va estimar més entendre aquesta senzilla petició com una insaciable set de saviesa. Pel que fa a Salieri, expliquen que en estat demencial va assegurar que havia enverinat Mozart. El succés va arribar a orelles d’un cèlebre duelista, Puixkin. En el seu relat Un tret, el fundador de la literatura russa va deixar una impecable paràbola sobre dos duelistes. D’acord amb els protocols de la violència cavallerosa, el més agressiu va aprofitar el privilegi de disparar primer i va errar el tret. El segon tirador tenia l’oportunitat de matar-lo, però va decidir concedir un perdó humiliant: va apuntar cap al forat que la bala havia obert a la paret i va disparar exactament allà, demostrant la impecable punteria amb què no l’havia matat. Anys després, el mateix Puixkin moriria en un duel.

Una de les seves obres més breus i influents és el drama Mozart i Salieri, que comença amb la frase: «Es diu que en aquest món no existeix la veritat». Per explorar aquesta sentència, Puixkin va escriure una resistent calúmnia. Salieri li ofereix una copa a Mozart, que, sempre precoç, se la beu immediatament. «¡Has begut sense esperar-me!», li retreu Salieri, que fa anys que veu com el jove col·lega se li avança en tot. Poc després, Mozart mor.

Peter Shaffer va popularitzar aquesta falsedat en la seva obra de teatre Amadeus, que Milos Forman va portar al cine. La disputa entre un compositor inimitable i un col·lega menor era massa atractiva per no ser explorada. L’efecte secundari d’aquesta fantasia és que va satanitzar un compositor que –ironia d’ironies– Mozart va envejar quan li va guanyar un parell de llocs en la cort vienesa. No han faltat els que es neguen a tocar Salieri pel supersticiós temor d’atemptar contra el déu de la música.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

El 10 de gener passat, el Schwäbische Zeitung va donar a conèixer una partitura trobada a Praga que prova que els suposats enemics van treballar junts. Per a la recuperada salut d’Ofèlia és una cantata amb poemes del venecià Lorenzo da Ponte, que va escriure els llibrets de Don Giovanni, Così fan tutte i Les noces de Fígaro. El tema de la cantata desafia la llegenda. Segons informa Pablo L. Rodríguez a El País, el 1785 la cantant anglesa Nancy Storace va perdre la veu durant la representació d’una òpera. Va trigar quatre mesos a recuperar-se i això va obligar a posposar la seva interpretació d’Ofèlia en l’òpera de Salieri La grotta di Trofonio. Per celebrar el seu retorn, Mozart i Salieri van escriure la cantata. Després Storace seria l’Ofèlia de Salieri i la primera Susanna de Les noces de Fígaro. Units per proclamar el ressorgiment d’una veu, Mozart i Salieri serien mitificats com a rivals.

La partitura trobada a Praga elimina conjectures, però no acabarà amb la fantasia del geni assassinat pel seu competidor. Amb la capacitat de vigilància de qui tem ser destronat, Lope de Vega va escriure: «De poetes, n’hi ha molts que germinaran l’any que ve; però no n’hi ha cap de tan dolent com Cervantes ni tan neci que alabi Don Quixot». Ningú interpreta més bé que un adversari. Abans de l’aparició del Quixot, Lope va advertir que aquesta obra el podia eclipsar. En un sonet Quevedo va dir d’ell: «La envidia su verdugo y su tormento».  El duel entre els compositors no deixarà de succeir en la imaginació, però potser la víctima serà una altra. Com en el poema de Quevedo, Salieri va ser el màxim admirador del «seu botxí i el seu turment».