Els adéus

Vaig conèixer el pianista i compositor Gerardo Gandini en un homenatge que la Casa d’Amèrica de Madrid va rendir a Ri-cardo Piglia. Notable lector i conversador, Gandini va animar les tertúlies posteriors a les taules rodones.

Entre les seves moltes anècdotes, se’m va gravar una sobre la gira en què va formar part del sextet d’Astor Piazzolla. Igual que el bandoneonista, Gandini era devot del tango i buscava renovar-lo, però ell venia d’una formació clàssica. Autor de diverses òperes (entre elles, La pasión de Buster Keaton, amb llibret de Rafael Alberti), havia sigut professor a la Julliard School de Nova York i en diverses universitats de l’Argentina. L’últim concert d’aquella gira es va celebrar al Japó. A manera de comiat, Gandini va tocar un fragment d’Els adéus de Beethoven. Després del concert, Piazzolla li va dir: «¡Quina cagada que has fet!» El pianista li va explicar que es tractava d’una peça composta per Beethoven per dir adéu. Al sentir això, Piazzolla va celebrar amb entusiasme les notes que no li havien agradat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan Gandini va morir el 2013, vaig recordar que difícil que és dir adéu. L’anècdota ve a tomb perquè després d’una dècada de col·laborar amb EL PERIÓDICO DE CATALUNYA arribo al final d’un cicle. Durant aquests anys profitosos he tingut l’oportunitat de cobrir alguns successos de primera magnitud, com el descobriment de milers de negatius de la guerra civil captats per Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour, o el brot de l’epidèmia de la grip A a Mèxic. Però el periodisme no només viu d’exclusives i en aquesta columna he pogut escriure sense més agenda que el pas dels dies. Josep Pla es va referir a Lo infinitamente pequeño per recrear les inadvertides meravelles del Mediterrani. Si el vent canvia de rumb, l’ànim millora o s’espatlla. Aquest succés altera la vida sense ser notícia. M’he ocupat d’alguns cops de vent en la cultura i aquí he trobat el millor espai per fer-ho.

Les meves últimes línies estan guiades per l’afecte i la gratitud. Les escric com si repassés al teclat les notes, melancòliques però agraïdes, que Gerardo Gandini va interpretar com una manera de pronunciar la paraula més difícil: «adéu».