Peccata minuta
L'ull i la palla
Una de les imatges de la setmana ha sigut la de Fran Rivera torejant una vedella, cria de vaca menor de dos anys, sostenint al braç la seva filla Carmen, de cinc mesos. El crit al cel no l'ha posat en aquest cas l'antitauriníssima Catalunya, sinó la Fiscalia de Sevilla a requeriment del Defensor del Poble i del Menor d'Andalusia, que ha obert un expedient al torero convidant-lo a donar explicacions. Abans de ser preguntat, ja va respondre torerament: «Més segura que als meus braços no ho estarà mai», i va afegir que és un orgull transmetre valors i tradicions, que el seu pare ho va fer amb ell i el seu avi amb el seu pare. Alguns col·legues s'hi han solidaritzat, mentre que altres veus demanen que se li retiri la custòdia de la princesa.
La primera pregunta és si els fills ho són dels seus pares o de tota la humanitat. La segona, si va penjar la imatge amb la innocència d'una foto d'àlbum familiar o per fer parlar, la seva altra professió. Més preguntes serien si és adequada la convivència d'un nadó amb un rottweiler o amb pares que no vigilen els seus fills a la piscina o els peguen si ploren. Els maltractaments domèstics no solen mostrar-se per les xarxes.
Cada col·lectiu tendeix, inevitablement, a generalitzar les bondats del que estima com a propi i a estigmatitzar allò que li resulta sentimentalment aliè. Una de les tradicions més arrelades del nostre país són els castells, ja documentats al segle XVIII i declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco el 2010.
El risc dels castells
És immaterial perquè només cobra vida, sempre efímera, quan l'enxaneta, criatura de 5 a 10 anys, corona la cúspide, que pot arribar a tenir una altura de més de 10 metres. Però, desgraciadament, sovint els castells fan llenya, amb la caiguda del menor. Les imatges castelleres no només es publiquen a Instagram, sinó que les televisions, ràdios i premsa els dediquen generosos espais, procurant, això sí, evitar primers plans de temor o pànic de la canalla.
Notícies relacionadesCom a activitat de risc, també l'alta bellesa dels castells causa les seves víctimes mortals (Torredembarra, 1983; Mataró, 2006; Montblanc, 2011...) i, segons l'Hospital de Sant Joan de Déu, una mitjana de dos enxanetesa l'any són atesos per greus traumatismes cranioencefàlics. No sé quants nadons han perdut la vida o sofert altres mals en el seu bateig taurí.
Sóc estrany: em puc emocionar fins a plorar veient torejar en silenci José Tomás, però també amb el crit de les gralles que anuncien el desafiament al cel. Només demanaria que, així com el toreig està brutalment regulat, es faci igual, per evitar infortunis, amb els castells. I que no ens escandalitzem tant per la palla en l'ull aliè.
