Per un debat nuclear seriós

L’apagada elèctrica de fa tres setmanes ha reobert el debat sobre el futur de l’energia nuclear a Espanya. Més ben dit, l’ha tret de les catacumbes del PNIEC (Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima) per portar-lo a la tribuna del Congrés dels Diputats. Tot indica que almenys un dels factors que van portar la península Ibèrica al zero elèctric té a veure amb l’increment de l’ús de les fonts anomenades "asíncrones", que requereixen uns elements d’estabilització de la xarxa elèctrica que ara no tenim. Reapareix aquí la necessitat de mantenir una de les fonts "síncrones" com són les centrals nuclears, que des de l’any 2019 tenen un calendari de tancament que totes les parts veuen difícil de mantenir, tant per l’aportació que encara fan al mix energètic com per la lentitud en la preparació del seu desmantellament.

El Govern i el sector elèctric fa uns quants mesos que viuen un estira-i-arronsa per concretar el calendari definitiu i, com expliquem avui, el nus de l’equació és la càrrega fiscal que pretén mantenir d’acord amb el PNIEC vigent que dissuadeix els propietaris de prolongar la vida de les centrals. En aquest punt està l’assumpte.

Però, desgraciadament, ha aflorat en l’opinió pública d’una manera molt diferent. D’una banda, amb els vells plantejaments de l’ecologisme de la segona meitat del segle XX que demonitzava l’energia nuclear per la seva seguretat, però que menysprea la seva condició d’alternativa a les fonts d’energia fòssil, un debat que en el si de la UE ja ha quedat superat. I d’altra banda l’ha situat en el marc de la polarització entre l’esquerra i la dreta quan poc o res té a veure aquest tema amb la ideologia. La translació simplista d’aquests dos debats ha sigut oposar l’energia nuclear a les energies renovables mentre, per sortir del pou de l’apagada, s’ha incrementat l’ús de les centrals de cicle combinat, que utilitzen fonts fòssils i encareixen el rebut sense tenir una fiscalitat que ho justifiqui.

Així les coses, el que necessiten els ciutadans espanyols i les empreses és mantenir aquest debat des de la racionalitat i sense dilacions. Si la principal amenaça de l’energia nuclear és la seguretat, cal començar dient que la inestabilitat reguladora no ajuda en res a millorar-la, i molt menys un sobrecost fiscal que no estigui basat en els costos socials i mediambientals de cada font d’energia, sinó en els prejudicis ideològics. Si l’apagada ha fet aflorar un debat que estava en les catacumbes dels tècnics, la responsabilitat dels partits i de les empreses és donar a la ciutadania tota la informació de manera transparent perquè siguin els òrgans de representació els que prenguin les decisions. Atenent els últims pronunciaments dels grups parlamentaris, tot indica que seria impossible trobar una majoria més que suficient que uneixi totes les necessitats de la societat espanyola: seguretat en el subministrament, substitució dels combustibles fòssils, una fiscalitat justa i un preu final assequible i competitiu. Aquest escenari no encaixa en la polarització que alguns propugnen. Però és el que el país necessita i el que els polítics i les empreses han de satisfer. I tots hauríem dr contribuir que aquest debat sigui possible i que es mantingui en aquests termes. Tornar als anys 80 del segle passat, vist el que ha passat a França i Alemanya, no té sentit.