La broma i la màscara

Per algun motiu incert la meva ment es va quedar absorbida per la broma –per dir alguna cosa– que Ràdio Flaixbac va fer-li dijous al president en funcions, Mariano Rajoy. No hi ha espai aquí per reflexionar sobre la més que discutible deontologia –¿periodística?– de l’acció. Ni tampoc per aturar-se en els errors en l’aplicació dels protocols de seguretat que es va produir a la Moncloa. Existeix una nodrida llista de polítics de primer nivell que han caigut en aquest tipus de trampes. Rajoy no és el primer i segur que no serà l’últim.

    Hi ha dos aspectes més de la gamberrada de l’altre dia molt més interessants. El primer d’aquests, estrictament polític; l’altre, de més abast, sobre la naturalesa de la política en els nostres dies, que es pot aplicar, a més, a qualsevol líder polític. Per començar, el fet ens va proporcionar sense voler dades molt rellevants: que Rajoy estava perfectament disposat a reunir-se amb el president Puigdemont; que, malgrat l’embolic al voltant de la investidura d’un nou president espanyol, el líder del PP disposava d’una agenda espaiada, i que no tenia ni idea de si seguirà o no a la Moncloa.

    Aquests elements són palletes d’or informatives, que per descomptat donen per a tot tipus d’anàlisis i ironies (i que van posar nerviosos els partidaris de la duresa, això és, de negar a Catalunya el pa, la sal i fins i tot la salutació).

Notícies relacionades

Acords per mirar endavant

¿Què seríem sense turisme?

    Després hi ha el segon aspecte. Em refereixo al to amable, congraciador, simpàtic fins i tot, que usa Rajoy en la conversa amb l’imitador de Puigdemont. Un to que no  té res a veure amb l’estratègia pública de setge institucional a la Generalitat que practica el Govern del PP i, per descomptat, el mateix Rajoy. En altres paraules: la conversa ens mostra un home encantador i eludeix la distància, esquinça el teló que separa l’àmbit públic i l’àmbit privat. La representació i la realitat. Ho va saber explicar Arthur Miller en un deliciós llibret editat aquí per La Campana, La política i l’art d’actuar. Miller s’aproxima al món de la política des del de la dramatúrgia, descrivint agudament com l’hegemonia de la imatge ha transformat els polítics en actors. Una de les conclusions a què arriba és que a l’haver d’actuar constantment i executar accions preparades i assajades, els líders polítics perden autenticitat.

    Aquesta és segurament la paraula: autenticitat. En el diàleg telefònic ens vam trobar amb un Rajoy autèntic, potser fins i tot amb l’autèntic Rajoy. Com em va fer veure una estudiant dijous mateix, el Rajoy humà de la ràdio a molta gent li va caure simpàtic. Al caure la màscara, el ciutadà va obtenir el privilegi de contemplar la persona oculta darrere el polític, una cosa que es produeix en comptades ocasions.