Els països que van bé
Cap Estat que funcioni de forma òptima ha optat per afavorir la concentració del poder
Hi ha països que van bé. No són la majoria, però sí un nombre suficient per fixar-nos en el que tenen en comú. En primer lloc, són països fortament industrialitzats, exportadors de mercaderies amb alt valor afegit. No viuen de l'exportació de primeres matèries o del turisme. Veneçuela, Rússia i el Brasil, posem per cas, no van bé. Encara que els dos últims hagin experimentat forts creixements en els últims anys, s'enfonsen en la crisi per la fragilitat de les seves economies, basades en l'exportació del que dóna la terra. Encara que els preus del petroli tornin a pujar, el pronòstic és pessimista. En canvi, i contra el que pugui semblar, Suïssa no viu de la banca, sinó sobretot de l'exportació de productes químics i maquinària de precisió.
En segon lloc, els països que van bé combinen una gran llibertat econòmica amb la supremacia del poder polític sobre l'econòmic, el de les grans multinacionals. Hillary Clinton acaba de proposar serioses mesures de control governamental per evitar els abusos de Wall Street, i evitar així que els Estats Units acabin en mans del gran capital, origen de la crisi que encara patim. Màxima llibertat d'empresa, amb sectors públics molt reduïts, però amb la política al capdamunt de la piràmide de la presa de decisions, i per tant, amb una fiscalitat eficient i progressiva. Espanya pateix en aquest sentit un dèficit colossal. A més de ser un país poc industrialitzat, l'IBEX 35 hi exerceix una influència excessiva.
En tercer lloc, com ha observat Carles Boix, els millors països, o bé són petits o bé estan fortament descentralitzats. No cal que fem la llista dels petits i modèlics, però és útil fer notar que el centralisme és el gran problema que allunya França de l'eficiència d'Alemanya o el Canadà.
Cap país dels que van bé, cap, afavoreix processos de concentració del poder, sinó que el reparteix, sigui pel territori o entre diverses institucions. A això cal afegir les enormes dificultats per reconvertir un país centralista, ja que no n'hi ha cap de federal que combini la descentralització amb una gran capital, que ho sigui alhora de la política, l'economia i els mitjans de comunicació. Als països descentralitzats, la capital política arbitra. No juga i arbitra alhora. Espanya, que acumula totes les capitalitats a Madrid, pateix les dificultats d'un absurd anomenat centralisme autonomista. Per si fos poc, PP i PSOE són còmplices en el llarg i molt contraproduent procés de concentració dels poders a mans dels seus líders. Els països que van bé prioritzen la joventut, la seva formació i la inserció al mercat laboral en bones condicions. En la distribució de la despesa per edats, Espanya és un dels països més injustos d'Europa amb els joves (Informe Bertelsmann). D'a-quí prové l'escàndol de l'atur juvenil. En comptes de proposar l'imprescindible reequilibri, els polítics s'omplen la boca amb el futur de les pensions. Com si els joves no votessin. Com si el futur no fos sobretot d'ells.
El més trist de tot, en aquesta campanya, no és la quasi total absència de debat sobre els canvis que podrien convertir Espanya en un país de primera, sinó que es parli de l'atur i de la corrupció com si es poguessin resoldre per decret. No hi ha varetes màgiques. La corrupció i l'atur són conseqüències d'uns dèficits que no es resolen amb lleis específiques sobre el mercat laboral o la transparència, com pretenen fer-nos creure, sinó a través de reformes en diversos fronts. La tríada contra l'atur es compon d'educació, industrialització i salaris dignes. La que acabaria amb la corrupció passa per la modernització del sistema fiscal i de l'administració, un nou sistema electoral i de partits, i la moralització de la vida pública. Així de complicat.
¿Què s'hi juga Espanya en aquestes eleccions? ¿Millorarà en justícia social en comptes d'empitjorar com fins ara? Això, que és el més important, no importa a la immensa majoria de candidats. Els interessa més el repartiment del pastís del poder. No els ingredients, no la recepta, sinó els pastissers, que són ells. Per la resta, i a la vista dels sondejos i de la part creïble dels programes, no esperin millores substancials. Potser ni tan sols canvis significatius en allò que és fonamental per a l'èxit d'una col·lectivitat humana al segle XXI, el model de país.
Notícies relacionadesNi Espanya figura a la llista dels països que van bé, ni a la propera legislatura farà, en el millor dels casos, gaires passos per encaminar-s'hi. Al contrari, segons qui guanyi, prosseguirà en direcció contrària.
Escriptor.
