MSF: quatre dècades de tenacitat
L'atac a l'hospital de Metges sense Fronteres ressuscita la desprotecció de les entitats humanitàries
A rran del bombardeig mortal dels Estats Units sobre l'Hospital de Metges sense Fronteres (MSF) a Kunduz (Afga-nistan), torna a plantejar-se la desprotecció de les organitzacions humanitàries en zones de conflicte, en aquest cas amb 22 morts entre pacients i sanitaris. S'ha de girar la vista enrere per honrar els voluntaris d'aquesta i altres organitzacions semblants, des de MSF fins al Comitè Internacional de la Creu Roja, Metges del Món, ACNUR i d'altres. ¿Qui recorda la guerra de Biafra? Poden donar un cop d'ull a l'horror a internet (per exemple, Biafra Guerra 1967), però no és agradable. Aquesta província sud-oriental de Nigèria va intentar la secessió el 1967, la guerra va durar tres anys i va provocar un abans i un després en l'acció humanitària d'emergència.
El 1968, en aquesta guerra civil que enfrontava la minoria Ibo contra el govern central, es produeix el detonant d'un procés que no s'ha aturat. L'exemple és útil, perquè la guerra de Biafra no «va existir» mai des del Dret internacional, encara que es calcula que va costar un milió de víctimes i una de les epidèmies de fam induïdes més grans des del 1945. La Creu Roja i Càritas van portar a terme un gran treball, fins que el Govern de Nigèria els va prohibir operar sobre el terreny. Donava mala imatge. Poc abans d'aquesta prohibició, el CICR va reclutar a França un grup de metges i, com és habitual en aquests casos, els va fer firmar un document amb el qual segellaven el seu compromís de neutralitat i silenci total. Però el que van veure i van viure sobre el terreny els va provocar una reacció que trencava les regles de la Creu Roja: no es podia callar davant la magnitud del genocidi. Començava així l'acció humanitària compromesa políticament. No en el sentit de recolzar un o altre govern, ni menys encara un o altre partit o dirigent. Es tractava d'intervenir sobre el terreny, ajudar els necessitats i, a més, donar testimoni i agitar l'opinió pública per pressionar els governs i les organitzacions internacionals. En altres paraules, fer el que la Creu Roja havia iniciat un segle abans, quan l'emblemàtica organització ja no podia fer-ho per l'encotillament del Dret internacional.
S'obria el debat sobre el dret / deure d'ingerència humanitària. D'aquesta crisi neix el 1971 Metges sense Fronteres, i des d'aleshores, més de 40 anys després, han seguit treballant sobre el terreny sense esperar que els debats es tanquin i sense deixar-se acorralar per la rigidesa del principi de sobirania dels estats i el principi de no-ingerència en els seus afers interns. Són dos principis essencials del Dret internacional vigent, i dos principis que, en conseqüència, l'ONU recull i assumeix plenament. Tenen l'avantatge que són acceptats per tots els estats del món, i per això generen consens en l'escena internacional. Tenen el greu inconvenient que limiten molt la capacitat d'intervenir des de fora en casos en què l'acció humanitària és flagrant i urgent. I, sobretot, protegeixen més els estats que els éssers humans víctimes d'atrocitats. Però és el que hi ha. Hi ha moltes situacions en les quals les institucions oficials de les Nacions Unides es veuen reduïdes a la impotència. Les oenagés de nou tipus, bàsicament d'assistència mèdica, intenten prendre el relleu. MSF va ser la primera, va néixer a França, però aviat va tenir ramificacions a Bèlgica, Espanya, Holanda i altres països. Després va venir la resta: Médecins du Monde (MDM), Aide Médicale Internationale, Association Internationale contre la Faim, i altres de semblants, de les quals a Espanya n'hi ha ara una bona mostra.
Les hem vist gairebé a tot arreu. En territoris kurds repartits entre diversos estats, per defensar la població; a l'Afganistan, per socórrer les víctimes d'una interminable seqüència de guerres; va ser llegendària la tasca de MSF en aquell país quan va tenir lloc la guerra dels soviètics, als anys 80; a Etiòpia i a Eritrea, enfrontant-se als governs de Mengistu i següents, per denunciar la manipulació i l'espoli de l'ajuda humanitària que en grans quantitats arribava al país, però no als seus destinataris; al Líban, en la guerra civil del 1975 al 1990, durant la invasió de Beirut per part d'Israel; a l'Iraq, a Síria. A tot arreu.
¿De què es nodreix MSF? Essencialment de donants particulars i voluntaris. Només ocasionalment accepta fons públics (amb condicions) per sota del 10% del pressupost, tal com assenyala en la seva memòria anual, publicada al seu web. Es nodreixen de la indignació internacional en una època en què les xarxes i les televisions no deixen el ciutadà jugar a l'estruç. Bona mostra que, al costat dels efectes més negatius d'això que denominem globalització, hi ha una globalització humanitària. Però la seva principal vocació, et diuen amb un somriure, és deixar d'existir quan la seva acció ja no sigui necessària. Va per llarg.
Catedràtic de Ciència Política (UB).
