Menys renda, més despesa en serveis bàsics
Els costos de la crisi no s'han repartit de la mateixa manera entre la població. I els de l'anunciada recuperació van per la mateixa línia. Diverses enquestes, informes i estadístiques publicats la setmana passada reflecteixen una cosa que la majoria dels ciutadans ja havia constatat en les seves butxaques: la pèrdua d'ingressos, i sobretot la devaluació salarial, ha anat acompanyada en aquests últims anys d'un increment de la despesa en el consum de serveis bàsics com ara l'aigua, l'electricitat i el telèfon.
A més, segons reflectia el Baròmetre de Consum Braclaycard-IESE, la despesa familiar en educació i sanitat s'ha disparat amb la crisi. Segur que una part del primer es justifica, com va explicar el director de l'estudi, Ramón Pin, per l'interès de les famílies a formar millor els seus membres per poder així accedir a un ventall més ampli de llocs de treball. Però aquí també s'hi ha d'afegir aquí el sobrecost que els han suposat les retallades aplicades pel Govern central i els autonòmics en aquests serveis bàsics. Ja sigui, en el camp de l'ensenyament, per la reducció de beques, l'augment de les matrícules universitàries els canvis que ha suposat el nou sistema que aplica les directrius de Bolonya i altres. Mentre que en sanitat sens dubte pesen els copagaments, l'augment de la llista de medicaments de gran consum que han quedat fora de la cobertura pública o el desplaçament induït a la medicina privada davant les llistes d'espera en el sector públic. En molts casos en aquest últim capítol les estadístiques poden induir a engany, ja que les xifres d'algunes llistes d'espera en centres públics han baixat ja sigui en nombre o en temps, però a la vegada s'han incrementat la xifra d'atesos pels mateixos casos en centres privats. O sigui que més que reduir-se, el que es produeix és un transvasament. I els efectes s'acaben veient en les estadístiques de despesa familiar: un increment del 19,7% de la despesa en sanitat per català des del 2007.
Aquesta mateixa setmana l'INE va publicar l'actualització de les xifres de les seves sèries comptables, amb una caiguda acumulada del PIB del 8,6% entre el 2008 i el 2013, gairebé un punt i mig més, cosa que va reflectir que la recessió havia sigut pitjor del que es va estimar en les estadístiques provisionals. Un dels aspectes que varien és el dels llocs de treball equivalents a temps complet, els que hi havia al país si se sumessin totes les hores i es repartissin en jornades de 40 hores setmanals. A finals del 2014 n'hi havia 16,54 milions, una xifra que encara queda molt lluny dels 18,3 del tercer trimestre del 2010, o de l'escaig de 20 milions de llocs de treball assolits en el tercer trimestre del 2007, a l'inici de la crisi. Queda molt per fer.
