pantalles
Sense fronteres
Entre les moltes bones característiques de la tele, potser la més rellevant és que reflecteix amb rotunditat la nostra base cultural comuna. El que som. N'hi ha prou d'estudiar quins són els programes més seguits pels seus ciutadans per concloure com són en gran mesura les societats en què habiten; però també analitzant els que produeixen aquests continguts es pot definir, no només el que influeix, sinó els que ho fan. En la vella, educada i rica Europa el contingut més exitós de les televisions no són les aventures dels Lannister i els Stark, ni el caràcter insuportable de Sheldon Cooper, sinó les gestes que protagonitzen Leo Messi, Cristiano Ronaldo o Eden Hazard, entre altres. El futbol és indiscutiblement el contingut rei de les cadenes en obert i la base imprescindible de les plataformes de pagament. No hi ha res més costós i, com a producte audiovisual europeu, és el que més viatja pel món i té més èxit i seguidors.
Però si ens fixem en els que estan darrere de la que és la gran producció audiovisual europea, l'assumpte adquireix un altre aspecte. El Regne Unit és el país en què els drets televisius es paguen més i producte d'això la Premier apareix com la competició més demanada internacionalment. En ella, els equips estrella són els dos de Manchester, el Chelsea i l'Arsenal londinencs i els vermells de Liverpool. El més curiós és que els propietaris del City són dels Emirats Àrabs; els del United, Arsenal i Liverpool, dels EUA, i el de l'equip entrenat per l'orgullós Mourinho, rus. De fet només sis equips tenen capital 100% anglès.
No és un cas únic. A Itàlia, el totpoderós Berlusconi acaba de cedir el comandament real del seu Milan al tailandès Bee Taechaubol, per poder competir econòmicament i esportivament amb el seu enemic mortal, l'Inter, en mans de l'indonesi Erick Thohir. Mentrestant, el Roma, l'equip més important de la capital, pertany a un fons dels EUA, igual que el club de la ciutat considerada com l'avantguarda de la cultura i l'esquerra del país, el Bolonya. En la sempre diferent França, en aquesta ocasió no sembla haver-hi fet diferencial. El París Saint Germain pertany a Qatar Investment Authority; el Mònaco i l'Olimpique de Marsella, a dos inversors russos.
Notícies relacionadesA Espanya, el València és propietat de Peter Lim, de Singapur; en el castís Atlètic de Madrid acaba d'entrar el grup xinès Wanda i el Màlaga és propietat d'un multimilionari qatarià. La internacionalització menys destacada dels clubs espanyols es deu al fet que el Madrid i el Barça (igual que l'Athletic i l'Osasuna) no poden ser venuts perquè no són SA, però només cal veure el que porten escrit a les seves samarretes per comprovar que tant Qatar com els Emirats Àrabs hi són presents.
El cas és que el contingut audiovisual preferit per l'audiència europea està en mans d'àrabs, orientals, russos i dels EUA, fet que ens mostra cap on s'ha desplaçat l'eix d'un món que no té de fronteres des de fa molt temps. Alguns conclouran que per això s'han de construir; l'apassionat amor per les coses locals és justificable i potser és atractiu, però no dóna títols ni sembla estar d'acord amb els temps que corren. Els ho diu un de l'Athletic.
