El que som

La televisió és la mostra del sòl cultural comú dels ciutadans. Per això les audiències, a més de necessàries per vendre publicitat, són la millor fotografia del que som. En el que un dia va ser el país més important del món fins que va arribar Donald Trump, des del 1952 fins avui el programa seriat més vist de l’any ha sigut en 43 ocasions una sèrie de ficció; dues temporades ho va ser un concurs del Day;time, en cinc ocasions un programa de notícies, i en les últimes vuit temporades el primer lloc ha correspost al Sunday Night Football .

Des del curs 2002-2003 cap sèrie ha sigut el programa més vist de l’any. L’última va ser CSI (¿recorden?) Els vuit anys següents el rei va ser el talent American idol. Quant a espais més vistos, la Super Bowl ocupa 29 dels 30 primers llocs. Sembla, per tant, que la dècada dels grans programes de talents musicals ja ha passat; que els concursos van tenir el seu moment el segle passat igual com les comèdies, i que ara només els grans esdeveniments esportius semblen unir una audiència cada vegada més fragmentada.

Esclar que no només existeixen els EUA. Al Canadà, un país que presumeix de ser diferent dels seus veïns del sud, les audiències es disparen quan juguen els Raptors de Toronto a l’NBA i la comèdia The Big Bang Theory ha sigut la dominadora de l’última dècada. A Mèxic i a Colòmbia territoris productors de telenovel·les per a tot el món basades en conflictes sentimentals, ara arrasen les inspirades en la violenta vida dels narcos. Al Regne Unit sobresurten els thrillers de magnífica factura, tot i que el més seguit siguin els serials que precedeixen els informatius des de fa moltes dècades. A Dinamarca i els civilitzats països del nord d’Europa sèries com The Killing,  El Puente o Borgen han creat un estil que ha viatjat per tot el món mostrant que en la seva aparent perfecta societat hi ha coses que no van gens bé. Al Japó conflueixen les altes audiències dels seus espais informatius amb l’èxit de xous tan simples com ¿Per què vas venir al Japó?, en el qual el duo humorístic Bananaman pregunta als turistes que arriben a l’aeroport de Tòquio les raons del seu viatge.

El més vist a Espanya

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Cada país té les seves contradiccions i els seus ídols que empatitzen amb el costumisme local. La nostra foto mostra una societat en la qual els realities són els programes més vistos, una cosa que crida l’atenció, ja que en altres llocs l’esmentada tendència ja ha passat. Èxit indiscutible de Tele 5, que ha sabut renovar la fórmula any rere any, però també mostra d’un panorama poc donat a les novetats i a la renovació.  Trobar allò nou és una cosa que es repeteix com un mantra en l’audiovisual, però després les urgències porten a mirar al mirall retrovisor de les audiències del dia anterior. Es canvia el que no funciona, però per estrenes que la major part de les vegades clonen èxits ja coneguts. La gent gran se sent còmoda en companyia del que ja coneixen i com que són els que més consumeixen mantenen l’edifici dret, però els joves fugen a altres mitjans a la recerca d’una cosa diferent del que consumien els seus avantpassats. 

Allò nou no és sinònim d’èxit, però sí que tot èxit té sempre alguna cosa de nou, per això tots busquem canviar. Però d’acord amb les audiències, ens costa fer-ho.