Dues mirades
Aquest cap de setmana, Joaquim Maria Puyal ha retransmès el primer partit del Barça a la Lliga. Com fa quaranta anys, i sense interrupcions, el locutor més carismàtic del futbol català ha tornat a la cabina – en aquest cas la del nou San Mamés– per explicar què passa dins el terreny de joc, per cridar els gols dels blaugranes i per analitzar els detalls del partit. També –i això és el que el converteix en un referent ineludible– per esplaiar-se en la història i les anècdotes, per descriure l’ambient de l’entorn, per informar-nos sobre tot allò que va més enllà dels noranta minuts de competició.
Puyal, en aquests quaranta anys, ha fet, sobretot, cultura. No ha perdut mai de vista que l’important era el relat, però ha pres consciència –des dels inicis– que la seva narració es fonamentava en els detalls que converteixen el futbol en un fenomen de masses que no s’aguanta només perquè hi ha xuts, dríblings, faltes o aturades del porter, sinó perquè hi ha columnes immaterials que sostenen l’edifici, com ara el respecte per la llengua o la possibilitat de convertir en mite i heroïcitat, gràcies a la paraula, una cavalcada de l’extrem que finta, sorprèn i descol·loca la defensa.
Puyal, en aquests quaranta anys, ha creat moments inoblidables, ha dibuixat amb la seva veu escenes per a la memòria col·lectiva. I, sobretot, ha estat al peu del canó, incombustible, mirant, explicant, construint la realitat.
