Petit observatori
Tenir o no tenir un pèl de tonto
Tinc la impressió que cada vegada veig més calbos. En català utilitzo aquesta paraula, i no calbs, amb l'autorització de l'insigne lingüista que va ser Joan Coromines. Sí, crec que d'un temps ençà s'han multiplicat els homes que presenten un crani sense cabells, i és evident que els calbs es poden classificar en dos grups. Un, els que ho són perquè amb els anys han perdut els cabells. I dos, els qui s'han afaitat el crani, voluntàriament.
El primers són calbs perquè la naturalesa ho ha volgut, i els segons poden exhibir que la decisió és personal. Suposo que aquesta decisió correspon, en molts casos, a un criteri estètic, sobretot si els cabells han iniciat, pel seu compte, un procés de desaparició irregular i apareixen buits i plens que no resulten gaire estètics.
I com que alguns homes, especialment si tenen un físic afortunat, no són gaire partidaris de transportar -com diria Josep Pla- una cabellera en decadència, adopten el principi de tot o res. O la cabellera o el cap pelat. De manera que hi ha calbs naturals i calbs artificials.
Josep Maria de Sagarra va tenir, ja de jove, un crani francament despullat. I es va queixar dels venedors d'específics que li proposaven remeis per poder posseir una esplèndida cabellera. I es defensava dient que el crani era la «meravellosa capsa del cervell» i hi afegia una frase esplèndida: «El crani serveix de cúpula a la mirada».
I penso que sí, que el crani descobert fa que els ulls adquireixin una especial força expressiva. Observem els poderosos cranis de Bismark i de Juli Cèsar. ¿I qui no ha vist l'entranyable calba de Guardiola, ara entrenador del Bayern?
No m'estranya la creixent presència de caps rapats, potser és una moda que proporciona seguretat. La seguretat que es té quan deixa de preocupar la progressiva i impecable caiguda dels cabells. Els extrems són especialment seductors. La boscosa cabellera d'Einstein o la closca pelada de l'actor Yul Brinner.
