Petit observatori
Sobre els pecats capitals
Quan jo era adolescent i estudiava als Escolapis vaig haver d'aprendre els set pecats capitals. No els he oblidat, segurament perquè aleshores vaig inventar-me una estranya paraula que estava formada per les inicials dels set pecats: saligep. Gràcies a aquest acudit encara els recordo: supèrbia, avarícia, luxúria, ira, gola, enveja i peresa.
Convertir una sèrie de noms en una paraula pronunciable és un recurs que he fet servir alguna altra vegada, i ara que la memòria ja té mandra em resulta útil. No vull passar per un sant, ni per un pecador professional, però em sembla que dels set pecats capitals n'hi ha un que em costaria admetre: l'enveja. L'enveja és un pecat que em sembla especialment trist.
Els altres sis pecats poden donar, quan es practiquen, una perfecta satisfacció. A vegades veig a la televisió alguns personatges, sovint polítics, que es presenten amb una supèrbia i almenys amb una autosatisfacció notable.
L'avarícia és un pecat més invisible, un pecat que sovint es practica en la intimitat. La luxúria és un desig sexual intens, diu la definició, però costaria precisar a partir de quin punt el desig és pecaminós. La ira també té graus, i fins i tot es parla d'una «santa ira» i d'una ira justificable davant un abús.
Pel que fa a la gola, considerar-la un pecat capital potser és exagerat. I si passem a la peresa, no puc estar d'acord amb la definició: «Repugnància al treball, a l'acció». A mi m'agrada més la paraula mandra, que es presenta com a pecat capital. Protesto. Mandrejar és una bonica paraula, i identifica al meu entendre una necessitat humana. Una estona de mandrejar no és cap pecat, sinó més aviat una actitud saludable de descompressió enmig de la tensió d'una feina.
La llista dels pecats capitals es va establir ja fa molts segles. S'hauria de revisar. Però si ens fa mandra...
