El camí de l'home lliure
L'últim viatge que vaig fer a peu que es va publicar va ser per terres de Múrcia. El penúltim per l'Alt Camp, a la regió de Tarragona. Notable contrast. D'això ja deu fer uns vuit anys.
Una mica de seny em va portar a dir prou. I ara m'adono que el seny, una harmonia entre decisió i prudència, no ha aconseguit, encara avui, derrotar l'enyorança.
I l'enyorança m'ha portat, últimament, a rellegir alguns d'aquests volums, a reviure situacions i a retrobar allò que més m'interessava: els personatges anònims que l'atzar havia posat al meu davant en alguns moments del camí.
Una immersió modesta i fugaç, però apassionant i alliçonadora.
Deia que he rellegit les narracions d'aquelles experiències, que ara tornen a sorprendre'm. Ara em permeto reproduir el text que vaig escriure hores abans de començar a caminar per l'Alt Camp. No el recordava, però veig que el justifica, potser amb un punt discret d'humor, el fet que abans d'arribar amb cotxe a Alcover, que seria el punt de partida de la caminada, m'aturessin dos Mossos d'Esquadra i em demanessin el permís de conduir.
Vaig escriure això. «Penso que a un caminant no se li demana el permís per anar a peu, ni ha de passar controls d'alcoholèmia, ni tenir una assegurança a tercers, ni portar un triangle fosforescent perquè s'ha aturat a estrènyer els cordons d'una sabata. I si vol agafar el camí de la dreta no ha de posar camp intermitent, ni pot ser multat per excés de velocitat i per no dur, si en gasta, ulleres de recanvi, ni bombetes de recanvi, ni roda de recanvi».
Notícies relacionadesI seguia: «Un caminant pot utilitzar el mòbil mentre viatja, fumar cigarrets, o puros o pipa, pot ignorar els peatges, aparcar on li doni la gana, l'únic cinturó que convé que porti és el dels pantalons (però no és obligatori). No ha de dur matrícula, no serà fotografiat per cap radar de la policia...»
Estava a punt, doncs, de ser un home lliure.
