¿Qui mana en el futbol?

2
Es llegeix en minuts

Vista de prop, una vaga de futbolistes d'elit és en si mateixa una reivindicació grotesca. Veure jugadors que cobren xifres de sis zeros i fins i tot de set amenaçar de suspendre la seva feina és gairebé la millor manera de deslegitimar una mesura que adquireix el seu sentit quan serveix per defensar els drets dels miners d'Astúries però sona buida quan encobreix reivindicacions d'esportistes privilegiats.

La vaga és coneguda mediàticament perquè pretén reclamar per als futbolistes una assignació directa del nou repartiment dels drets de televisió, que aniria a ajudar futbolistes humils i a dotar un fons de pensions. Però de fons hi ha la voluntat de millorar la posició econòmica de tot el gremi: una de les reivindicacions de l'Associació de Futbolistes Espanyols és que els professionals del futbol evitin que el pagament del 15% com a drets d'imatge compti com a salari. És a dir, volen evitar pagar més impostos, cosa que confirmaria que viuen fora de la realitat: en un país on les càrregues impositives s'han incrementat per a treballadors amb sous misèrrims, sembla un veritable acudit demanar un tracte de favor per a salaris astronòmics o com a mínim molt més alts que la resta. El Govern de Zapatero va derogar la denominada llei Beckham, que permetia que els futbolistes estrangers que arribessin a Espanya tinguessin una retenció màxima del 25%, i ara sembla que volen tornar a l'antiga situació de privilegi.

Els futbolistes volen un tracte diferencial en un context en el qual tanta gent s'ha estret el cinturó: aquest és el primer problema, però no és ni tan sols el més important. Perquè en el rerefons d'aquesta vaga hi ha una dura i fratricida lluita pel poder. En realitat, no està en joc qui cobra més sinó una cosa molt més decisiva: qui mana.

Notícies relacionades

I és que el desigual repartiment dels drets de televisió ha tornat a enfrontar la RFEF, aliada de l'AFE, amb la Lliga de Futbol Professional, una cosa així com la patronal del futbol. I aquesta és en aquests moments la foto de la guerra del futbol espanyol: una federació gairebé nord-coreana que té el mateix president des de fa 27 anys s'enfronta obertament a una associació que té com a president Javier Tebas, un exmilitant de Fuerza Nueva. No és gaire sorprenent que el dubtós col·lectiu de presidents de clubs esculli un perfil tan sinistre per representar-los ni que la RFEF tingui un concepte tan particular de la democràcia. El que ja resulta més curiós és que un esport que mou tants diners estigui en mans tan sospitoses.

Cert, els futbolistes trobaran poca solidaritat amb les seves reivindicacions, però no ens enganyem: el problema real és que en el futbol el poder és tan opac i predemocràtic que en realitat no se sap qui mana. La conseqüència és que el que paga l'invent, que és el públic, no té ni veu ni vot en un esport que sembla haver oblidat que sense la gent no hi ha espectacle. Que no es passin d'espavilats: l'única vaga letal és la que podrien fer els espectadors. Mentrestant, continuem sense tenir resposta a la pregunta clau: ¿qui mana en el futbol?