El dèficit crònic de sobirania cultural

La continuïtat històrica del fet nacional català representa una certa excepcionalitat. En el trànsit a la modernitat la societat catalana ha mantingut, renovat i ampliat la seva identitat diferenciada sense comptar amb un Estat propi. O pitjor: superant l'adversitat de formar part d'un Estat que ha viscut la singularitat lingüística i cultural catalana com una anomalia irritant. ¿Com s'explica aquesta excepció? En part, per les mateixes insuficiències cròniques de la construcció de l'Estat modern a Espanya. I per la capacitat d'autoorganització d'una societat catalana que ben aviat va aprendre a malfiar-se del poder que representava una monarquia hispànica vista com un fet distant i hostil. També pel fet que, històricament, les classes populars catalanes han identificat cultura amb llibertats i progrés social. En La formació d'una identitat, Josep Fontana ho explica de forma magistral.

La cultura, però, no és només creativitat i identitat. També és indústria. La segona revolució industrial va impulsar les indústries culturals que al llarg del segle XX han donat forma a la moderna comunicació i cultura de masses. I l'alteració dels processos de producció, distribució i apropiació de béns simbòlics associats a la digitalització i a internet reforça encara més la centralitat política i econòmica de la cultura. La societat catalana no ha viscut al marge d'aquestes transformacions socials, demostrant així una aptitud més que notable per impulsar la creativitat intel·lectual i artística també en el terreny de les indústries culturals. L'any 2013, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts estimava que, malgrat la crisi, la cultura genera a Catalunya més de 6.600 milions d'euros de valor afegit brut (VAB). Un 3,6% del total, amb 20.132 empreses culturals, que ocupen 95.000 treballadors. Això considerant només els sectors més tradicionals (activitats artístiques i espectacles, biblioteques, arxius, museus i indústries culturals), però si hi afegim educació, el VAB agregat representa un 7,55%. Molt per sobre de les activitats financeres i asseguradores (5,15%) o indústries, alimentació, beguda i tabac (2,76%).

Notícies relacionades

Menys humanitat

EL BCE aspira a l’estabilitat

A Catalunya s'estan jugant tres partides vitals en el triangle delimitat per la cultura, l'educació i la recerca: la renovació del model econòmic, la projecció actualitzada de la identitat i una promoció social més equilibrada i igualitària. Bona part del futur col·lectiu dels catalans passa pel tipus de resposta que tinguin aquests tres reptes. Per respondre adequadament hi ha quasi tots els elements, però en falta un de bàsic: l'Estat. Sense un Estat que hi jugui a favor els resultats sempre seran insuficients. I, ara com ara, ¿què tenim? Un Estat que, teòricament, ja no té competències en cultura, però que manté un ministeri financerament molt més ben dotat que la Conselleria de Cultura de la Generalitat. ¿I què en fa el ministre Wert d'aquests recursos? ¿Com impulsa la cultura catalana? Un sol exemple serà prou il·lustratiu. Amb motiu de la crisi recent del MACBA, Eduard Voltas recordava molt oportunament que aquest any l'Estat destina al Reina Sofía 35,7 milions d'euros, mentre que el seu equivalent barceloní s'ha de conformar amb un milió. Aquest desequilibri representa una diferencial de quasi ¡350 milions d'euros en10 anys! Parlem del mateix Estat que, en el context del conflicte de la devolució dels papers de Salamanca, va aprofitar l'ocasió per comprar l'arxiu fotogràfic de Centelles a esquenes de la Generalitat per ubicar-lo a l'Arxiu de Salamanca... O el mateix Estat que aprofita el reordenament de l'espai radioelèctric per reduir a la meitat la capacitat tècnica d'emissió de TV-3. O l'Estat que ha fixat un tipus d'IVA que està ofegant totes les activitats econòmiques culturals. Un Estat, en definitiva, que manté un programa d'inversions demencial a la xarxa AVE, mentre limita dràsticament el suport financer als programes de recerca o que, governi qui governi, ha estat incapaç d'atorgar a la llengua catalana un reconeixement sòlid, que només podia fer possible una oficialitat plena a Espanya i a Europa.

Després de quasi quatre dècades de democràcia, el tronc central del catalanisme ha arribat a la conclusió que sense la sobirania política i econòmica que correspon a un Estat de la Unió Europea, la societat catalana no té les mínimes garanties de continuïtat amb un projecte col·lectiu renovador, atractiu i inclusiu. Però el preu que la societat catalana està pagant pel dèficit crònic en sobirania cultural és tan onerós com el derivat de les insuficiències en el terreny polític o econòmic. Per això a ningú hauria d'estranyar que el món de la cultura hagi estat el primer que ha desconnectat racionalment i emocionalment de l'Estat espanyol. Professor de Comunicació de la UAB.