Puigdemont i la doctrina Junqueras

Passats 10 minuts de les cinc de la tarda, David Sassoli, president del Parlament Europeu, proclamava que, «després de la sentència del TJUE, el Parlament Europeu pren nota de la seva decisió respecte als europarlamentaris Junqueras, Comin i Puigdemont», per afegir-hi a continuació que, «en virtut de la decisió de la JEC sobre el senyor Junqueras, queda suspès com a eurodiputat... Comín i Puigdemont adquireixen avui tal condició». Els intents del portaveu de Vox d’expressar iradament la seva disconformitat eren tallats sense miraments per Sassoli. Una hora abans, a instàncies del magistrat Pablo Llarena, Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem, havia remès a Sassoli la sol·licitud de suplicatori de suspensió d’immunitat relativa a Puigdemont i Comín. D’aquesta manera, saltava pels aires l’imaginari que representa el conflicte entre el sobiranisme català i el nacionalisme d’Estat espanyol com un problema de «convivència a Catalunya». El debat d’investidura de Pedro Sánchez ho va mostrar com un conflicte d’Estat. I el ple de l’Eurocambra també visibilitza que la judicialització del contenciós ha acabat de donar-li dimensió europea. No hi ha marxa enrere; la qüestió catalana ja és un tema europeu. Tot i que el suplicatori tingui èxit, el recorregut de la judicialització a Europa serà llarg.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Quan a finals de l’octubre del 2017 ningú dubtava que el càstig per als dirigents independentistes seria molt dur, alguns van optar per l’exili, i d’altres, per assumir el risc de la presó. Ningú ho va planificar, però aquesta doble opció ha provocat que la repressió judicial sigui més matussera, més fràgil, més inconsistent. Primer, el deliri del cop d’Estat postmodern, la rebel·lió i la sedició van topar amb la justícia alemanya i la belga. Els fracassos de Llarena en la seva persecució de Puigdemont van fer veure Marchena que era millor oblidar-se de la rebel·lió. La ficció construïda pel tinent coronel Baena es desfeia com un terròs de sucre. Però el cop de gràcia ha sigut el recurs de Junqueras al TJUE. Aquest recurs ha fet possible la formulació de la «doctrina Junqueras». Doctrina que sanciona el que hauria de ser una obvietat: les formalitats democràtiques són molt importants, però per blindar la voluntat popular, no per desvirtuar-la; un representant popular ho és des del moment que es fa oficial l’escrutini. No es pot obstaculitzar la voluntat popular amb argúcies formals.

Arribats a aquest punt, semblen obrir-se camí tres evidències. En primer lloc, que l’exportació de la judicialització del conflicte tindrà diverses derivades i serà de llarg recorregut. Amb victòries i derrotes momentànies d’uns i d’altres, però pinta malament per a la cúpula judicial espanyola. En segon lloc, que l’èxit del projecte polític del Govern de coalició d’esquerres liderat per Sánchez necessita un cert fracàs de l’estratègia de la cúpula judicial liderada per Lesmes. I, en tercer lloc, que l’aposta d’Esquerra per l’escenari de diàleg ha sigut un encert. Situa el conflicte en el seu terreny real i torna la iniciativa al republicanisme català.