Deu anys de la sentència de l'Estatut
¿I ara què?
Després d'una dècada d'alta intensitat disruptiva, el cert és que ens trobem davant d'un profund conflicte democràtic
Artur Mas llegeix un exemplar de l’Estatut de Catalunya, ahir al Parlament durant la sessió de control al Govern. /
M’agrada dir als alumnes de Bellaterra que l’objecte de la història no és tant l’estudi del passat com entendre la relació entre el present, el passat i el futur; que necessitem anar a les arrels per fer possible un coneixement radical d’un present que prefigura futurs.
Fa 10 anys es feia pública la sentència del TC sobre l’Estatut del 2006. Una sentència que objectivament trencava el pacte constitucional a Catalunya. El 2017 es va organitzar un referèndum unilateral i es va fer una proclamació simbòlica d’independència. I, immediatament, suspensió de l’autonomia, presó, exili i nova majoria parlamentària independentista... En termes històrics, una dècada d’alta intensitat disruptiva. ¿I ara, què? ¿Quins escenaris de futur es poden prefigurar? Alguns, a Madrid, fan i faran veure que l’Estat va guanyar l’aposta i que tot el que cal fer és mantenir la política de càstig. També a Barcelona hi ha qui fa veure que ja es va guanyar un referèndum i que el que toca és trobar el ‘momentum’ per fer la república. El cert, no obstant, és que estem davant d’un profund conflicte democràtic. Un conflicte enquistat en un context local i internacional d’una extraordinària complexitat.
¿Quin context internacional i local? La lamentable presidència de Trump ha fet més evident la caducitat de l’ordre geopolític que va néixer amb la caiguda del mur de Berlín, i la transició a un món multipolar en el qual el centre de gravetat tendeix a situar-se entre el sud-est asiàtic, l’Àfrica i Europa. Les incerteses són extraordinàries. Europa, al seu torn, sembla incapaç de definir un projecte polític i cultural realment democràtic, solidari i federal. I, a escala domèstica, l’erosió del prestigi de la institució monàrquica és només un símptoma de l’esgotament que afecta el règim polític originat amb la Segona Restauració i formalitzat amb la Constitució del 1978. La Covid-19 ha acabat d’accelerar i intensificar totes les insuficiències i dificultats que ja eren observables fa un any.
Prioritats del republicanisme català
Notícies relacionadesDonada aquesta situació, ¿quines serien les apostes més raonables i intel·ligents per al republicanisme català? Tres, segons la meva opinió. En primer lloc, fer front a l’emergència econòmica i social apuntalant i reforçant l’autogovern. En segon lloc, explorar amb insistència i determinació les vies de diàleg amb el Govern central. Per més justificat que estigui l’escepticisme, no hi ha alternativa. Si el diàleg entre el sobiranisme català i el reformisme espanyol fracassa, el responsable del fracàs perdrà tota legitimitat democràtica. I en tercer lloc i potser més important, recompondre i reforçar la unitat civil de la societat catalana. ¿Com? Articulant un marc de grans acords transversals i àmpliament majoritaris entorn de cinc prioritats: 1) Sortida lliurement democràtica al conflicte; 2) Nou contracte social; 3) Pacte de laïcitat i de respecte a la diversitat; 4) Nou pacte de llengües; i 5) Tolerància zero amb la corrupció política.
El denominador comú de les tres apostes és aprofundir en la cultura democràtica.
