PECCATA MINUTA
¿Tercera edat?
Vam passar els dies sants a Puiglagulla, poblet d'Osona en què els nostres amics Yvette, Joanna i Joan tenen una caseta de xocolata, com de mona de Pasqua, a dalt del turó. Allà vam veure créixer minut a minut la ginesta i la lluna plena de la crucifixió, mentre en Joan tallava llenya i en Carles la transportava i apilava per a l'hivern que ve, tan llunyà.
Dissabte a la tarda, encara amb les estovalles tacades de sol i els cafès, vam rebre una agradable visita: es tractava del senyor Santi Riera, president de les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta, residencial poble veí reconegut a tota la comarca, més enllà d'altres indubtables mèrits, pel pa i els dolços que surten del forn de la pastisseria local. L'únic motiu de la visita era, en senyal de bon veïnatge, fer-los arribar als nostres amics una auca i un llibre que l'ajuntament ha editat per commemorar el 425 aniversari de les Caramelles del Roser, que culminarà demà, diumenge, amb una concentració de colles convidades que oferiran el millor de la seva lírica primaveral. Diumenge passat vam tenir l'oportunitat d'escoltar, a la sortida de missa de 12 i amb la brisa fent olor de bunyol de vent, el cant d'Els Goigs de la Verge del Roser, una solemne i reiterada melodia, acompanyada per instruments també de vent, que els cantaires -tots homes- vestits amb capa fins als peus, vestit fosc amb corbatí, barret de copa i bordó han estat interpretant des de fa més de quatre segles. ¡Quanta elegància musical i indumentària! ¡Quanta aristocràcia popular!
Saber coses senzilles
Notícies relacionadesLa mateixa que desprèn el nostre amic Santi Riera, de 79 juvenils anys, sempre somrient, escoltant amb els ulls i contagiant-nos la seva suau passió per la música, a la qual ha dedicat la vida. ¡I el que li queda! M'agradaria passar-me hores escoltant en Santi, perquè en ell hi ha un alt saber de coses senzilles, com m'agradaria seguir aprenent de les persones a les quals la fatal edat de 65-70 anys ha obligat a abandonar el seu magisteri.
Al Teatro Español de Madrid hi treballa la meva bona amiga, la imprescindible Antoñita, cap de perruqueria i maquillatge; té 90 anys i no hi ha problema que se li resisteixi: més sap el diable per vell que per diable. ¿Qui sinó els més vells del lloc disfruten del privilegi d'haver estat més a prop dels orígens per poder-nos-ho explicar? Proposo als partits, que ben aviat ens demanaran el vot per arreglar el món, que no s'oblidin del petit món de la gent gran, i que arribar a l'edat de la saviesa no representa cap obstacle per deixar de sentir-se útil. Una abraçada, mestre Santi. Un petonet, mestra Antoñita. ¡Ah! I no es perdin les caramelles de demà.
