La roda
Terrorisme i dissidència
El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix terrorisme com a «moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió». Al seu torn, el diccionari de la RAE proposa dues accepcions: «Dominación por el terror» i «sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror». No es tracta, certament, de definicions d'una gran precisió, però delimiten el seu camp semàntic de manera aproximada.
D'acord amb aquestes definicions, el bombardeig de Gernika o els atemptats d'Hipercor o Atocha foren actes terroristes. No per les seves suposades motivacions polítiques, sinó pel sentiment de por i d'indefensió entre la població civil que perseguien. Allò que identifica el terrorisme no són les idees polítiques usades com a coartada, sinó el seu modus operandi. El terrorisme és una forma d'autoritarisme sectari i brutal. Per això mateix és tan contraproduent banalitzar l'ús del concepte terrorisme forçant el seu significat per desqualificar adversaris polítics. Banalitzar el terrorisme o el nazisme en el debat polític empobreix el contrast d'idees i té efectes amnèsics sobre la memòria crítica col·lectiva.
Afortunadament, el terrorisme no sempre aconsegueix assolir els seus objectius, però quan ho fa consolida formes despòtiques de poder. I quan no ho fa, pot servir de coartada per retallar llibertats en règims democràtics. La urgència de combatre'l pot obrir la porta a derives autoritàries en nom de la seguretat. També pot reforçar populismes reaccionaris que confonen dissidència amb terrorisme o que reivindiquen la cadena perpètua i la pena de mort. Per això resulten tan alarmants les ambigüitats semàntiques del redactat del pacte antigihadista. Fet que fa incomprensible l'adhesió d'un partit de llarga tradició democràtica com el PSOE.
