Anar al contingut

La política sanitària

Un Govern infectat

Jesús López-Medel

No és èticament sostenible la discriminació de l'Executiu sobre els fàrmacs contra l'hepatitis C

La dirigència governant té un virus o infecció molt greu políticament. Molt pitjor que l'hepatitis C. Fa deu anys, quan el PP va passar de majoria absoluta a perdedor, vaig escriure (perdó per l'autocita) un article titulat La raó i el cor, on explicava com, juntament amb altres causes, el partit governant havia dirigit els seus missatges gairebé en exclusiva a la butxaca dels votants (l'Espanya del suflé va bé, dèiem i crèiem) i havia menyspreat que hi ha gent que vota per sentiments, per emocions i amb el cor.

Perdut llavors el poder i recuperat vuit anys després, aquest 2015 que comencem -i que suposarà l'últim any d'aquesta etapa negra- va pels mateixos camins. Si abans menyspreaven el cor de la gent, aquest temps de crisi els ha servit per treure el que porten dins: que a nivell d'humanitat són igual a res, sobretot amb qui més pateix. En 37 anys vam tenir governs amb més o menys encerts i errors (fins ara el pitjor era el de ZP), però mai en la nostra història constitucional hi ha hagut un partit amb tan escassa sensibilitat humana i l'únic interès del qual és el poder i gens ni mica  les persones.

Hi deu haver electors que voten per raons econòmiques (serien abundants per fer-los fora). D'altres deuen votar des dels seus sentiments i valors (i els motius per acomiadar-los són també grans). Però hi deu haver també ciutadans que voten des de la ràbia i la indignació, i d'altres des del positivisme de qui creu que és possible canviar el desastre de país que tenim.

Hi ha un assumpte reflectit ja en l'opinió pública i que genera una mobilització que està evidenciant la capacitat de reacció d'una societat -més enllà dels afectats- que assisteix a la insensibilitat d'un Govern davant la vida. Em refereixo al tractament dels malalts d'hepatitis C. La informació que s'està donant sobre el tema és prou abundantper no repetir-la. Però s'ha de reflectir una opinió de severa crítica i al mateix temps dir: ¡sí, es pot! La ciutadania, narcotitzada en alguns temes, emmordassada en altres, és no obstant especialment sensible a l'hora de reaccionar davant de determinats assumptes.

La societat, particularment la madrilenya, va ser molt ferma a l'hora d'oposar-se als disbarats de la privatització sanitària. Allò feia molta pudor, i a més de les restriccions d'un dret bàsic com és la salut, la privatització desencadenada pel conseller Lasquetty (avui col·locat a Guatemala) era només negoci. La societat va reaccionar i ara la pressió in crescendo farà que el Govern hagi d'obrir la mà.

Fins ara, la inefable Ana Mato i el seu substitut com a ministre, Alfonso Alonso, mantenen que el tractament es donarà «als qui el necessitin». El cinisme i la insensibilitat es barregen. Això significa, segons els fets, que només es dispensarà als que ja estiguin en un estat gravíssim. A més a més, una bona part es van encomanar en transfusions o injeccions en el sistema públic, quan el control era molt escàs.

És evident que, podent ser una malaltia que potser és compatible amb una vida aparentment normal, en tots els casos es va fent crònica i genera resultats fatals traduïts en càncer hepàtic o cirrosi irreversible. Cada dia moren 12 persones per aquesta causa i cada dia moltes persones infectades passen a una fase que anticipa alguna situació irremeiable ja a curt termini.

Doncs bé, com que el cost del fàrmac ja descobert és molt alt (60.000 euros), el Govern ha decidit que només una ínfima minoria, els que estan en un estat ja molt greu i gairebé marginal, hi podrà accedir. ¡Els altres, que es morin després!

Aquest és un Govern en el qual l'expressió fort amb els febles i feble amb els forts és evident. Després del rescat de bancs i caixes, no van imposar que facilitessin crèdits a inversors. En l'assumpte de l'hepatitis C passa una cosa semblant. La indústria farmacèutica és voraç i el seu interès investigador és només econòmic, per als seus beneficis. No ens ha d'escandalitzar. Però sí que el Govern dels ciutadans no faci cap gest per forçar aquesta indústria a negociar perquè abaixi un preu tan desorbitat, amb el qual anteposa el seu exclusiu interès capitalista salvatge a un dret bàsic.

El Govern ho pot fer i ho ha de fer. Constitucionalment està obligat a donar prioritat a la salut, i èticament no pot actuar com fins ara, permetent que milers d'espanyols estiguin traspassant el llindar cap a una malaltia mortal. El fet que estiguem en any electoral potser el forçarà a un canvi d'actitud, i potser si no negocia amb l'empresa farmacèutica titular de la patent haurà de fer un esforç econòmic per ampliar moltíssim la base dels beneficiaris. En un altre cas, la pressió ciutadana li farà abaixar el cap. Però ¡sí, es pot! Aquesta és una mobilització de tots.