Anar al contingut

Una estadística preocupant

 

EL PERIÓDICO

Suïcidis: realitat i tema tabú

Jesús López-Medel

Per fi es comença a parlar sobre una realitat tan freqüent com silenciada: 3.679 suïcidis a Espanya el 2018

És el dels suïcidis un dels temes tabús de la nostra societat tan oberta en alguns assumptes però tan beata en d’altres. No obstant, per fi, es comença a parlar sobre aquesta realitat tan freqüent com silenciada. Hi ha una cosa que amb prou feines es diu i a mi, la primera persona que me’l va expressar ho va fer amb la veu baixa. Es tracta que aquesta és la primera causa de mort, després de les morts per motius naturals, i el doble de les tenen lloc per causa del trànsit i vuitanta vegades superior a les de la violència de gènere. Sobre aquestes tres causes: malalties (tabaquisme, càncer, cardiovasculars...), carreteres i masclisme assassí, hi ha campanyes per prevenir un resultat fatal.

Però amb prou feines es fa res, a banda de ser opac, sobre el suïcidi tot i que fa un any i dos mesos s’anunciés un pla de prevenció que ara està dormint (com tot el Govern) en un calaix després que la ministra de Sanitat que el va impulsar dimitís. També sabem que no pocs suïcidis s’inclouen oficialment en altres causes (accidents de trànsit) o una fórmula genèrica de «parada respiratòria» quan de veritat ha sigut una sobredosi d’estupefaents o altres substàncies.

Però sobre tot això hi ha una gran capa de silenci. Deixo de banda la regulació pendent de l’eutanàsia, fins i tot sabent que és un tema polèmic, però que cal abordar perquè l’anomenada «mort digna» dirigida per qui és amo de la seva pròpia vida és, sens dubte, una realitat social.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

A Espanya, la xifra de suïcidis continua augmentant, concretament el 3% l’últim any, declarant-se oficials, com a tals el 2018, segons l’Institut Nacional d’Estadística, la xifra de 3.679 suïcidis. Això és, deu persones es treuen la vida cada dia. No poques d’aquestes van emetre prèviament senyals, fins i tot sense la intenció d’anunciar-ho, que podia passar o, almenys a alguna gent propera no els va sorprendre la seva execució final. En d’altres, la majoria, aquesta decisió consumada sí que va causar estranyesa ja que els més propers no havien detectat en aquestes persones un estat anímic que els portés a actuar així. A banda de la xifra expressada, s’estima, també altre cop segons l’INE, que hi va haver el doble d’intents fallits de suïcidis, més de 7.500. Però quantíssims més no s’inclouen.

Aquí es parla amb naturalitat i distància que als països del nord, els suïcidis són més nombrosos perquè tenen menys llum. És cert, però això no es tradueix en preguntar-nos què passa al país del sol. Les dades oficials són molt clares i permetin-me que els recordi el que abans deia de forma molt contundent: deu suïcidis diaris.

De vegades no se’n parla per pudor, com si fer-ho pogués incitar a cometre’l. Però, en aquests temes, juntament amb la intimitat d’una salut mental millorable, potser l’entorn familiar hauria de ser un element de recolzament i contenció més utilitzable per part dels professionals.

De vegades, quan passa amb persones famoses, alguns s’interpel·len. Jo especialment no oblido el gran comediant Robin Williams que va fer somriure milions de persones i que fa cinc anys va apagar el seu somriure per sempre, perquè potser ja estava massa pansida per a ell.