Xile, Neruda, Espanya

Espanya i Xile són dos països entre els quals hi ha diversos punts de connexió. En els actuals, tots dos estan vivint situacions convulses amb disturbis greus. En el cas del país andí (en aquest continent es denomina ‘fer andinisme’ al que al melic europeu anomenem ‘alpinisme’) l’espurna de les mobilitzacions va ser la pujada del preu del bitllet del metro, tot i que és el retrocés de drets el que va fer explotar una part de la població amb una dura repressió del Govern que va deixar nombrosos morts i ferits. Alhora, Espanya també és focusd’alteracions greus d’ordre públic. Barcelona és l’epicentre d’una conjunció d’antisistemes  activistes de la violència (en primera línia), independentistes radicals i joves que canalitzen així la seva falta de futur (a la rereguarda).

Vincles històrics

Es podria parlar de molts altres vincles històrics entre els dos països, però l’eix d’aquest article és commemorar un aniversari i el record de Neruda. Fa 80 anys, el 1939, es va produir l’evacuació més gran fora d’Europa dels que van fugir de l’horror de la guerra entre espanyols (Franco sí que va ser un colpista; els dirigents independentistes empresonats, no). A milers d’ells els van atrapar, en aquest context prebèl·lic internacional, i molts van ser tancats en camps de concentració. És un dels episodis negres de França envers Espanya.

Per treure’ls d’aquestes rateres va ser providencial una persona: Pablo Neruda. Ell havia estat ja a Espanya, destinat com a cònsol. Primer el 1934 a Barcelona (on fa dos anys l’ajuntament va rebatejar amb el seu nom el que era la plaça de la Hispanitat) i després a Madrid, on va compartir poemes, tertúlies i amistats amb la millor generació històrica de poetes (Lorca, Alberti, Cernuda, Salinas, Rosales...). El seu posicionament va motivar el seu cessament, però el seu enamorament d’Espanya i el compromís polític van fer possible que fos anomenat a París cònsol per al’emigració espanyola.

Allà, va posar en marxa la iniciativa de salvar aquests espanyols que fugien d’un horror i es van trobar amb un altre al país veí, on van ser gairebé cinc-cents mil, i no pocs van haver d’anar-se’n d’allà a altres llocs, entre ells, el poeta Pedro Salinas, als EUA. Però altres no ho van poder fer. A ells es va dirigir la iniciativa que va desenvolupar Pablo Neruda. Era proper el final de la guerra espanyola i imminent la dura repressió que va arribar després, i també pròxima la invasió pel nazisme d’una França col·laboracionista i no hostil amb Berlín.

El ‘Winnipeg’

Neruda va contractar un barco, el ‘Winnipeg’, rumb a Xile, en què va aconseguir embarcar 2.200 espanyols, que, a les nits del mes que va durar la travessia, apagaven els llums per temor de submarins alemanys.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Van ser rebuts amb gran entusiasme al port de Valparaíso fa ara, deia, 80 anys, una cosa que quedaria en la memòria de tots els que van viure aquella emocionant aventura, sobre la qual s’han escrit diversos llibres, com ara‘Largo pétalo de mar’, d’Isabel AllendeIsabel Allende. Aquesta novel·lista, per cert, és neboda de Salvador Allende, el president de Xile enderrocat per Pinochet un 11 de setembre (de 1973).

Pablo Neruda va deixar escrit el 1937 un poemari, ‘España en el corazón’, reverdint l’empremta que va deixar al seu cor el nostre país i la defensa de la causa republicana. Dos anys després, va tenir ocasió de desenvolupar aquest amor en el que va ser el ‘Winnipeg’. Sobre el seu gran èxit va escriure: «Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece. Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie».