Vells amics
Ha passat el 9-N davant l'entusiasme d'uns i el desconcert d'altres. Els uns i els altres. Ja fa temps que molts ciutadans catalans se senten inevitablement d'uns o d'altres. Vells amics d'idees i de rialles ara han de tornar a aprendre a mirar-se. Uns se sorprenen quan veuen els seus antics companys desfilant al costat de Mas. Els bull la sang al contemplar els seus difunts referents intel·lectuals fagocitats pel sobiranisme, encara que siguin els familiars dels desapareguts els que els treguin a passejar, i se'ls regira l'estómac quan conceptes que tant reverencien, com catalanisme, llibertat, lluita o esquerra, desapareixen engolits sota aquesta estelada de tela màgica que tot ho tapa o dissimula: corrupció, retallades socials… Altres, antics camarades, tampoc entenen res. ¿Què fa el seu company alineat amb els amics de Rajoy? ¿Com és possible que no se sumi amb passió a aquest moviment que pretén sacsejar els fonaments de l'espanyolisme més ranci? ¿No estan farts de la humiliació de la llengua i del greuge fiscal?
A les xarxes, el carnet de feixista es reparteix amb frivolitat entre els més descerebrats d'un i altre costat. Massa emocions per a un
Notícies relacionadesdebat serè (i seriós). Però avui,
10-N, hem de seguir aprenent a construir el diàleg a través de la raó i la comprensió. Si no, correm el risc de passar els pròxims anys parlant del temps. I això no dóna per gaire.
