Peccata minuta
Individus poc considerats
Disculpin-me que enllaci aquest article amb el de dissabte passat, en què els parlava del meu pertinaç refredat encara en vigor, però és l'únic que m'ocupa; per banals que puguin semblar mocs i tos, formen la part més íntima de mi mateix, lluny dels 1714 miratges amb què la rentrée intenta atordir-me. No els recomano fer llit amb una emissora com a companya; ho vaig fer amb Catalunya Ràdio i el remei va ser pitjor que la malaltia, ja que t'agafen amb la guàrdia baixa i les teves decimetes, multiplicades per 1714, poden portar-te a deliris més propis de l'absenta (licor del qual prové l'absentisme laboral) que de l'Ibuprofèn. Em vaig veure passejant per les avingudes de Pyongyang de la mà de Miquel Calzada, que, somrient, em cantava les bondats geomètriques i musicals d'unes marcials joventuts cerúlies que interpretaven, polifònicament, una montserratina versió del Jo te l'encendré.
Un triple de Gasol per a la Roja de bàsquet, un altre rècord de Márquez o un adjectiu de Rahola em van despertar, i va ser llavors quan De Gispert va anunciar que el seu bon Pujol compareixeria, si Ell vol, el vint-i-tants al Parlament. Joan Carles, des d'un auricular d'ullal d'elefant acabat d'abatre, li comunicava al virrei: «Tranquil, Jordi, tranquil, que aquest temps ja no és el nostre i per a això vam educar Felipe i Artur». I quan Mas deia que sí i sí, Mariano s'obcecava que no, que no i que no, que això encara no tocava. Junqueras, impassible el gest, acabava de caçar el seu primer bolet i així ho va fer saber urbi et orbi a través del seu aparell.
Idees i lògica compartida
Notícies relacionadesJa superat el cap de setmana, la tremenda Terribas va posar en boca del cineasta Huerga que la situació catalana era «revolucionària»; el bon home, autor d'imatges sobre les quals regnaran les veus del Pep i Woody, es va limitar a postil·lar que la seva pel·li no volia ser política. «És clar, és clar», va tancar la Mònica, que, després d'un debat en què tots els tertulians estaven d'acord en tot, va cedir la paraula a les senyores Forcadell i Casals, que, amb modesta prosòdia, van salmodiar que contra l'entusiasme català no poden alçar-se lleis espanyoles.
Si una cosa em va ajudar a superar el refredat van ser unes línies de la pàgina 117 del llibre Imitació de l'home del meu lúcid amic Ferran Toutain: «En lloc de concebre idees pròpies des d'una lògica compartida, l'individu poc considerat concep idees compartides des d'una lògica pròpia. Recita el que ha sentit i es desentén de si ho ha entès bé i si és o no raonable, i quan se li fa notar algun defecte d'il·lació en les argumentacions que repeteix mecànicament, respon que aquella és la seva manera de pensar i dóna el seu dictamen per definitiu».
