L’Eternauta a Calafell

Això és el que vaig pensar quan a un quart de sis de la matinada de diumenge una alarma apocalíptica em va despertar (en una habitació de Le Meridien Ra, on se celebrava el festival literari Transversal ‘25) i vaig llegir un missatge de Protecció Civil que acabava dient així: "Tanqueu portes i finestres". Només li faltava: "I abandoneu tota esperança".

Últimament, aquesta columna s’està convertint en una antologia de cròniques apocalíptiques, més en el terreny de la distopia que en el de l’opinió. Veníem del meu viatge amb cotxe, sense gasolina ni possibilitat de posar-la, el dia de la Gran Apagada. I si en aquell cas el referent de la meva odissea era Nuestra parte de la noche, aquesta vegada era una altra ficció també argentina: El Eternauta.

En aquesta, un grup d’amics juga una timba de cartes en un soterrani. És ple estiu a Buenos Aires, però quan se’n va la llum i miren per la finestra: neva. Neva molt, només que no és neu, sinó uns flocs tòxics que maten qualsevol que respiri aquest aire.

Endormiscat, amb malestar pel despertar brusc, em vaig posar en el pitjor: normal, perquè m’acabava de regalar un afartament de la sèrie de Netflix, acabada d’estrenar, que adapta aquest famós còmic, publicat el 1957 i que s’ha estat llegint a la llum de diversos episodis històrics, des de les desaparicions de la dictadura militar argentina dels 70 (el règim va fer esfumar 30.000 persones, entre elles l’autor d’El Eternauta, Héctor Germán Oesterheld) a la visió ultraliberal i individualista de Milei.

A El Eternauta no hi ha únicament un líder, sinó que se celebra la cooperació, la xarxa col·lectiva, com la millor estratègia per mirar de mantenir-se amb vida. Em vaig alarmar per la meva situació a l’hotel: poques persones més individualistes que un novel·lista i també poques professions de gent tan inútil per a qualsevol rampell pragmàtic. Malgrat que tinc en una gran estima alguns dels convidats al festival, vaig pensar, des de l’autoanàlisi crítica, que ens trobàvem al millor dels llocs (un cinc estrelles imponent) però en la pitjor de les companyies: un escriptor no sol saber empalmar cables, fer-se gorros amb la pell d’un esquirol o treure alguna cosa de la pesca salvatge. Potser sí caçar canapès (ull, de vegades no és fàcil) en festes literàries.

Vaig sortir angoixat de la meva habitació i llavors vaig veure els quadros dels passadissos. Sarcasme: totes les fotografies presentaven humans amb cap de peix en escenes quotidianes dins de Le Meridien. Tenien les imatges alguna cosa profètica: el núvol químic per l’explosió a Vilanova ens convertiria en éssers mutants confinats en aquest hotel, que en el passat havia sigut un hospital per a (¡oh!) malalties respiratòries, per tota l’eternitat.

Només que no ens van confinar: la història no ens havia escollit com a herois. L’hotel, a tot just uns quants metres de la Casa Barral de Calafell, pertany per poc al municipi del Vendrell, així que no érem entre les 150.000 persones retingudes. Vaig sentir alleujament, però també una lleu decepció. El primer que havia vist al bufet havia sigut Álvaro Colomer passejant la seva gosseta. I no havia pogut evitar recordar que a la sèrie utilitzen un gosset per provar si mor exposat a la neu tòxica. Me’n vaig alegrar per ella.

Notícies relacionades

La profunda crisi de la DGAIA

La culpa del privilegi

Tot va seguir endavant. La xerrada, que em reunia amb José Ángel Mañas, autor d’Historias del Kronen (la primera de les seves 30 novel·les), versava sobre la idea de generació literària. Nosaltres hauríem pogut ser la Generació Eternauta, versió distòpica de Vila Diodati, però tot havia quedat en res. Teníem, fins i tot, molt públic. I cap d’aquestes persones portava escafandre. Tot i així, em vaig permetre reflexionar sobre la frontera entre realitat i ficció i sobre com aquesta (és el cas d’El Eternauta, un fenomen social que ha empès els argentins a pensar en les desaparicions i en la seva situació actual) ens serveix per llegir el present.

Quan, a mitja xerrada, va sonar l’alerta per avisar del desconfinament, ens vam passar tots un quart d’hora buscant el mòbil per apagar-la. L’última, una senyora de primera fila, que vaig batejar com l’Eternauta: ella hauria sigut l’elegida. Ens hauria salvat, com sempre, una lectora.