29 set 2020

Anar al contingut

Mossos: superar el corporativisme

Ramon-Jordi Moles

No som pocs els que pensem que el servei públic de la policia catalana és millorable

Veient el que s'ha publicat, i també el que s'ha declarat en privat, no som pocs els que pensem que el servei públic dels Mossos a Catalunya és manifestament millorable, sobretot arran de successos que tenen lloc des de fa temps (lesions per pilotes de goma, setge al Parlament, morts en detencions, ocupacions de comissaries i ocultació de números privats de mòbil per no poder ser localitzats com a acte de protesta sindical, impossibilitat d'identificar agents responsables de lesions…). Uns han publicat reflexions crítiques amb el model d'actuació. Altres hem afegit propostes constructives. Tots hem rebut el silenci per resposta, quan no desafortunades sortides de to (recordin el discurs d'un alt comandament que pregonava que les guerrilles urbanes s'amagaven darrere dels pupitres universitaris).

Fins a la setmana passada, quan  el comissari en cap dels Mossos va demanar perdó als que hagin perjudicat i als que considerin que no han complert les expectatives, gest inusual en les nostres administracions, que honra el seu autor i que és d'agrair, i més quan reconeix explícitament que el corporativisme no pot justificar fets com els que han tingut lloc. Hi coincideixo plenament: alguna cosa s'haurà de fer amb el corporativisme que a vegades encega els ulls dels que han de vetllar per la nostra seguretat (no només a Catalunya). Es tracta d'un fenomen d'arrel totalitària (la idea de «cos» ho justifica tot en benefici dels que el controlen), que en el cas que ens ocupa s'alimenta tant dels silencis clamorosos dels polítics a l'hora de demanar disculpes (consellers i directors generals inclosos, a excepció del president), com de la cridòria sindical-corporativista dedicada a l'insult dels seus propis comandaments a la mínima oportunitat de comparèixer en públic.

AQUEST FENOMEN, que acaba per situar el cos davant la societat, i no en ella, es retroalimenta en aquest cas per dos factors: un, en la feina diària, per la primacia de l'estructura policial per sobre de la seva funció social, fet que acaba generant processos endogàmics sense supervisió externa. Un altre, per poder perpetuar aquest model, per un sistema formatiu segrestat pel cos i sense connexió externa. Exemple del primer són les dificultats per identificar els agents responsables en els casos de QuintanaVilaró o Benítez. Del segon, el control de la formació que exerceix el cos en detriment d'un control «acadèmic civil». Posar límits al corporativisme requereix ineludiblement abordar mesures que tenen a veure amb recuperar el control «civil», no «corporatiu», de la rendició de comptes i de la formació, i amb un control deontològic efectiu, no només ètic, i amb la participació ciutadana real. Superar el corporativisme requerirà, a més a més de demanar perdó -s'agraeix-, passar de les muses del discurs al teatre d'operacions. Director del Centre de Recerca en Governança del Risc (UAB).