Apa, adéu-siau

Durant els seus 12 anys de mandat, Rouco Varela va tenyir el seu discurs d'obscurantisme. Quan parlava de família, en realitat pontificava sobre la dona, condemnant-la a la submissió. Per a ell, el nostre destí es reduïa a parir, educar i cuidar les persones grans del clan. Una perversa defensa de la vida el va convertir en inclement flagell de l'avortament, però no de la violència masclista. Va participar en grans estampes de l'Espanya va bé. Fins i tot va oficiar l'enllaç d'Ana Aznar i Alejandro Agag, aquell casament que la trama Gürtel va beneir amb 32.452 euros. Va mantenir l'aportació de la Conferència Episcopal a Càritas en un ridícul i vergonyós 2%, i es va centrar a combatre el segle XXI amb arengues caducades que es nodrien d'un passat ja mort que insisteix a ressuscitar. Amb Rouco, els temps de corretjams i sotanes es desprenien de les pàgines polsegoses dels almanacs per abordar el present amb ànim de reconquista.

L'amic Fonalleras en recorda la seva cara sempre malcarada. La seva amargura va contaminar la política espanyola de menyspreu, d'odi per la diversitat i de falta de respecte per l'altre. Ens deixa en herència una contrareforma de l'avortament que s'alimenta directament de la hipocresia, el masclisme i el classisme. Rouco se'n va, però l'estructura que el va sostenir continua. Un entramat de poder que es creu imbuït de la superioritat moral de segles de domini. Blázquez somriu. Francesc, també. Falta saber qui riu a l'ombra.