Interregne
Un dels exemples més colpidors que podem llegir en el reportatge que avui publica EL PERIÓDICO sobre la violència dels fills envers els pares és el de la mare que rep una pallissa perquè, segons argumenta el fill agressor, les camises no estaven netes i planxades.
Quan la violència és injustificada fins als límits de la desraó, quan la causa és, com ara en aquest cas, una nimietat, aleshores pensem que vivim uns temps no solament convulsos sinó també indesxifrables. La reacció furibunda d'aquest menor és fruit d'un arbre que ha crescut amb l'adob de l'opulència i la facilitat. No hi ha marge per a l'esforç, per a la rutina, per a la constància, per a la satisfacció d'haver emprat la responsabilitat adquirida en la consecució d'un fi que és producte del propi coratge i no pas del mannà que cau del cel. O de la mare que renta i planxa la roba.
Algú podria opinar que estic accentuant el moralisme, però entre l'autoritari que mana sense criteri i el permissiu que empra la deixadesa com a mètode hi ha d'haver un terme mitjà en el qual determinats conceptes encara siguin vigents. Fa unes setmanes vaig sentir Zygmunt Bauman a la Universitat de Girona. Parlava dels «temps d'interregne», els dies actuals, en els quals la vella rigidesa i la tradició deixen pas a un ordre nou que encara no està establert. És en aquests temps quan s'enlairen els fantasmes, quan els espectres de la incertesa cavalquen sobre la terra erma de valors.
