Idees
El pupitre de Camus
Fa molts anys l'atzar va voler que conegués la filla d'Albert Camus. Aquesta primera trobada es va convertir amb el temps en una amistat que ja no tenia res a veure amb la meva incombustible admiració per l'obra immensa del seu pare. Però sí que va tenir a veure amb el pupitre d'Albert Camus. Al visitar per primera vegada la casa de poble, estreta i alta, que ell es va comprar a la Provença amb els diners del premi Nobel, Catherine va deixar que jo la visités al meu gust, i amb devoció. Ja entrada la tarda de la meva arribada, li vaig preguntar què hi havia en una espècie de soterrani amb la porta tancada, l'única tancada de tota la casa. Em va dir: «Ah, és el taller del Robert», el seu marit aleshores.
Vaig passar amb Catherine uns dies lluminosos de primavera, impregnats de l'olor de lavanda, parlant de tot menys del seu pare, encara que sí d'Algèria, on l'atzar de la vida diplomàtica del meu pare m'hi havia portat de petita. L'endemà, vaig trobar oberta la porta del soterrani, i allà estava el pupitre de potes altes: el pupitre en què Camus va escriure aquesta obra seva que havia donat sentit a la meva adolescència -i a la resta de la meva vida-. Em vaig situar al davant com davant d'un altar, mentre a la meva esquena el riure de Catherine em va tornar a la meva ridícula realitat. Llavors li vaig explicar com, ja de jove adulta plena de dubtes, li havia entregat a un fuster la foto de Camus davant el seu pupitre perquè me'n fes un d'igual. El situar-me en la mateixa posició que el mestre, que sempre escrivia dret, no em va treure aleshores d'entrebancs, però sí que em va ajudar a comprendre que, dret i enfront de qualsevol desafiament, l'ésser humà reacciona millor davant la seva fragilitat.
Els mestres tenen això: no et canvien la vida ni te la torcen, però t'orienten quan et perds davant desvaris propis i aliens. D'aquestes coses vam seguir parlant la filla de Camus i jo fins a altes hores de la nit durant aquell llarg cap de setmana, ple de rialles.
