Idees
Arribant a un centenari
La primera guerra mundial va esclatar el 1914 tan sols nou mesos després que Europa visqués, la tardor del 1913, el moment de màxima vitalitat dels primers moviments avantguardistes cosmopolites del segle XX que va quedar reflectit en dues històriques exposicions, Nova York i Berlín, on van exposar artistes com Klee, Chagall, Kandinsky, Picabia, Léger, Rousseau, Severini, Carrà, etcètera. En un tres i no res, aquests i altres creadors com Apollinaire o Marinetti es van llançar amb fervor bèl·lic al camp de batalla en una guerra fratricida, on els seus ideals van quedar reduïts al més grotesc argot nacionalista.
Els éssers humans, fins i tot els més il·lustrats, som tan poc constants que no tenim memòria històrica, quan no la manipulem al capritx dels nostres interessos. Per això, com bé ens va advertir Milan Kundera, alguns incauts s'entesten a reinventar la història o, el que és encara més ridícul, a parodiar-la quan el poder de què gaudeixen els sembla insuficient i les circumstàncies no ajuden a enfortir-lo. Així va ser al llarg del segle XX i a això s'entreguen encara alguns, amb més o menys fortuna, al començament del XXI.
¿Ja sabem, a aquestes altures, percebre on podria conduir-nos un estat de somni polític, prometedor d'un món millor esqueixat de sobte del seu context històric, d'altra banda socialment gens afalagador? ¿Vam aprendre a percebre la incomoditat que sembra una escissió com aquesta en la vida quotidiana? ¿Estem potser en grau d'identificar-ho i reconèixer l'origen d'un determinat temor a expressar una opinió? Molts somriuen i opinen que no es tracta sinó d'una passatgera mala passada política. Altres diagnostiquen l'inici d'una catàstrofe irreversible. La majoria calla, és clar. Però jo no ho puc evitar: jo sí que sento flotar en l'aire de la meva ciutat un inquietant silenci, inexistent fa tan sols uns mesos. Mentrestant, els carrers segueixen omplint-se de turistes, ¡i que la festa no decaigui! Peti qui peti.
