Educació cívica

A finals dels anys seixanta vaig tenir la sort de viure un breu temps a Amsterdam, la ciutat més plana del món. Ens meravellava poder circular al nostre aire i gratuïtament per aquesta ciutat de conte de fades a la vegada amb una immensa sensació de llibertat i en la més estricta obediència dels senyals de trànsit. Els provos, als inicis grups de pensament llibertari, van ser els que van llançar la idea i van prendre la iniciativa: van pintar les seves pròpies bicis de blanc per diferenciar-les de les altres i les deixaven en qualsevol lloc perquè altres les poguessin utilitzar. També els forasters, contagiats del civisme d'aquells joves melenuts, vam aprendre a ser civilitzats. Mentre a Espanya arrossegàvem encara un tèrbol i ignorant franquisme, els habitants d'Amsterdam ja feien l'aprenentatge de la convivència cívica, base fins avui de tots els avanços socials que els holandesos han aconseguit des d'aleshores.

Barcelona, una ciutat amb marcats pendents, va instal·lar fa pocs anys, amb immillorable acollida, el seu propi sistema ciclístic -pagant, és clarSEnD. Però els responsables a l'Ajuntament es van oblidar d'una cosa essencial que ja ha sembrat el caos i el terror en voreres i passos de vianants. Es van oblidar que aquests ciclistes, d'aquí i d'avui, no tenen cap mena de formació cívica i desconeixen, la majoria, les més elementals lleis del trànsit, de manera que a ningú li hauria d'estranyar que considerin que el vianant és un ésser inferior. Així, tot just ha començat en pla bèstia la batalla campal per l'espai vital que competeix als uns i els altres. No hi ha res que m'agradi més que passejar -i ho dic bé, passejar- per la meva ciutat. M'encanta recórrer a peu la ciutat pel bell mig dels seus centres neuràlgics. Per això em preocupa que els seus habitants tinguem encara comportaments mancats de tot allò que hauria de fer-nos humans entre humans, això que tenen guanyat els holandesos des de fa més de quaranta anys i que nosaltres aquí no sabem ni de què es tracta.