La vella dama

Cada dia, gairebé a la mateixa hora, passa per davant de la meva finestra la vella dama. Si estic davant de l'ordinador, ella s'atura i aixeca lleugerament la vista. Un gos s'asseu al seu costat i també mira, decantant el cap. No sé si es fixa en mi o admira la meva biblioteca. Només sé que m'inspira respecte perquè, amb el temps, he anat acostumant-m'hi. Ràdio Macuto explica que havia guanyat de molt jove un premi literari, que per algun motiu se n'havia anat d'Espanya i que havia viscut a l'estranger fins ja ben avançada la transició. La veritat és que avui ningú al barri sap del cert qui és i, com que ella és poc donada a la vida social, tots han acabat per creure que és una mica beneita, o que tan sols és diferent. Avui, primer dia de primavera, he obert la finestra i m'he atrevit a saludar-la amb el cap. El seu somriure amistós m'ha commogut fins al moll de l'os.

Al nostre voltant els avis només viuen per cuidar els seus néts, i està mal vist que no ho facin. Han passat a ser esclaus dels seus fills quan finalment haurien de viure ells la seva pròpia vida. D'això parlem, les dues velles dames que som. «A vegades penso», diu ella, «que tampoc hauria de tenir aquest gos, que em lliga, a la seva manera. No podré ni tan sols morir tranquil·la». Ho diu no sense cert to despectiu envers si mateixa. «A la mort, s'hi ha d'anar sense lligams, per no molestar, ni ferir, ni abandonar a ningú». Però així vivim les dones que creiem ser lliures, penso jo. Per més que ens riguem del mort i de qui el vetlla, per més que resistim fins a la vellesa vivint al límit del que creiem que és la nostra pròpia llibertat, acabem sucumbint al gran xantatge de la soledat. Potser per això acabem per tolerar parelles que ja no suportem, amistats que ja no ho són o no ho van ser mai, converses soporíferes i entreteniments que ja tan sols són exasperants passatemps. «Tontegem més per torejar la soledat que per temor a la mort mateixa», va sentenciar la vella dama acariciant el seu gos.